Síndrome Pedret

Benvolgut Doctor Pedret,

Sabedor que els meus dies s'acaben, aprofito els breus instants de lucidesa que em proporciona la medicació que vos em vau receptar per a dictar davant testimonis un aspecte concret de les meves últimes voluntats que és de la vostra incumbència directa.

Vos heu assistit a la degradació accelerada de les meves funcions físiques i mentals, a la meva gradual i implacable incapacitació fins a la pràctica anul·lació. Sabeu millor que ningú que les extremadament doloroses convulsions, els paorosos deliris de dies sencers, la pèrdua del control de les extremitats i dels esfínters, els episodis de ceguesa i sordesa, l'ofec nocturn, el vertigen de cada matí, les lipotímies, i tots els altres enutjosos símptomes del meu mal, han convertit els darrers deu anys en una llarga agonia en un parany del vesc més dens i amargant, en què la meva família i jo hem quedat entrampats, presoners i impotents, immobilitzats, enllardats fins el capdamunt de la pega viscosa.

Vos heu pogut identificar en el meu cas, i a partir del meu en tres més, una síndrome fins ara ignorada per la ciència, oculta per la seva raresa, però sembla que amb entitat pròpia entre els diferents camins cap a millor vida. No trigareu gaire a confirmar les vostres tesis i a ordenar i publicar les conclusions de la recerca en alguna prestigiosa revista científica internacional.

Ara, després de tant de patiment, a les portes de la mort, jo Llorenç Poudeglaç, us formulo, taxatiu, una exigència ben clara: de cap manera vull que, com en aquestes ocasions sovint es fa, es denomini amb el meu cognom la malaltia que em matarà.

He lluitat massa contra aquesta malaltia filladeputa com perquè ara, ja vençut, sigui també humiliat amb la cessió a l'assassina del cognom dels meus ancestres -que sempre he intentat portar amb dignitat- , i així la meva memòria quedi indissolublement lligada al meu botxí. No, allò que em matarà no pot apropiar-se també d'un cognom amb segles d'arrelament a Catalunya, del cognom del meu avi i del meu pare, ambdós admirats prohoms de la cultura comarcal i respectats membres de la parròquia.

No vull de cap manera que aquest mal del diable s'emparenti amb els meus avantpassats i la meva descendència, i els acompanyi per a sempre com un més de la família. No vull que s'instauri per sempre la denominació Síndrome Poudeglaç.

Pensi que a tot Catalunya, en aquest cas també a tot el món, només som15 persones que portem Puigpelat com a primer cognom i 8 més que el porten de segon. Com haurà deduït, ens coneixem tots, i el parentiu més distant entre nosaltres no passa del segon grau -cosins germans, els meu tres néts.

Quan es faci públic el descobriment i aparegui a la premsa, els periodistes emprenyaran la meva família i es publicaran reportatges morbosos. Quan els afectats s'agrupin i s'associïn -Associació d'Afectats i Familiars Síndrome Poudeglaç-, cercaran els meus parents per oferir-los la presidència d'honor o per a fer xerrades. Cada vegada que hi hagi un descobriment relacionat amb aquesta malaltia, es convoqui un congrés internacional sobre ella, o bé si algun actor famós, polític, santpare o qui sigui la contrau, novament el meu cognom i el dels que em sobreviuran estarà d'actualitat i públicament lligat a la mort, la meva i la dels altres. En tots aquests casos, com onades furioses, retornaran reforçats a la meva família el record punyent de tant dolor passat i el dol per la meva absència.

Amb un clan tan reduït, davant la possibilitat d'estudiar exhaustivament i amb tanta facilitat totes les branques d'un arbre familiar, seran desenes o centenars les peticions que els meus parents rebrien de la ciència internacional perquè se sotmetin a estudis de recerca de les claus genètiques que expliquin la gènesi i el desenvolupament de la síndrome. Sobre tots i cadascun dels meus descentents caurà, com una maledicció lligada a la naixença, la greu responsabilitat de ser una instrument òptim per a salvar moltes vides arreu del món i l'obligació moral de sacrificar benestar i tranqui·litat en compliment d'aquest deure moral.

Ja que he de morir udolant entre deliris espantosos i amb un dolor intens, pixat i cagat, immòbil de braços i cames, cec, sord, marejat i migofegat, ja que he de tenir una mort tan absolutament gossa i un trànsit tan cruel cap a l'altra vida, vull dinyar-la amb la seguretat que la meva enemiga odiada, aquesta malaltia que m'ha rosegat des de dins, no malmet també l'únic llegat que puc deixar als de la meva sang, el cognom Poudeglaç.

A més, tot i que és tan poc freqüent, segur que no sóc el primer a qui aquesta malaltia engega cap a l'altre barri, sinó que, fins avui, els qui l'han patida han rebut diagnòstics diversos i erronis -per la seva exuberància simptomàtica es pot confondre amb moltes altres dolences-, o bé tan inconcrets com recurrents en la medicina -virus desconegut o intoxicació infreqüent. Així que, doctor, us prego que investigueu i cerqueu algun precedent, que. al ser anterior l meu cas, mereixi més que jo el dubtós honor que en aqyestra carta rebutjo.

Considereu també l'opció de posar-li el seu, de cognom -Síndrome Pedret-, en qualitat de descobridor, com també es fa moltes vegades. A més que sona força bé, en el vostre cas no originaria una xacra familiar, sinó que esdevindria un element de glòria i reconeixement per a la vostra carrera científica, l'oportunitat d'immortalitzar la vostra memòria gràcies a mèrits treballats amb afany i constància.

Si no esteu gaire segur de la vostra teoria i temeu que passi als annals de la ciència en qualitat de ridícul absolut i no precisament com un gran descobriment, anomeneu la malaltia en termes descriptius, com "Síndrome de demència amb deliris esquizoides, degeneració neuronal i alteració dels neurotransmissors". Clar que, atesa la complexitat i diversitat de la simptomatologia del mal, entenc podria ser difícil una identificació plenament inequívoca.

Feu el que sigui, doctor. Poseu-li "Síndrome Garcia", si cal. Són tants, a Catalunya, a Espanya i a Iberoamèrica, i estan tan acostumats a veure el seu cognom relacionat amb matèries tan diverses i associat a individus tan variats, que ningú es donarà per al·ludit, ni serà localitzat, assenyalat o importunat, ni cap família viurà com un estigma aquesta relació del seu cognom amb una malaltia mortal fins ara no tipificada.



Atentament, el seu amic mentre li duri,

Llorenç Poudeglaç.