Sincerament: vaig ser feliç (Xacó de cal Cameta. 5)

Sincerament: vaig ser feliç.
Em va costar ben poc esforç descobrir que les Reis no venien de l’Orient, sinó de molt més a prop: d’una botigueta emblemàtica del carrer Major. Ningú no em va agrair mai la descoberta.
Sincerament: vaig ser feliç.
Em sentia plenament capaç d’argumentar que l’home havia nascut per treballar i que l’ordre de les coses venia donat per un ser superior que quatre ments perverses (descreguts, maçons i comunistes) es resistien a anomenar-lo Déu.
Sincerament: vaig ser feliç.
Vaig aprendre a no discutir coses indiscutiblement discutibles; a no emetre sentències de coses forçosament sentenciables; a no contradir els dictàmens d’aquells mestres que no feien altra cosa que dictar, dictar i dictar...
Sincerament: vaig ser feliç.
Em delia per colpejar barroerament una pilota amb més pedaços que cuir pels carrers del poble; feia oposicions a entrar amb bon ull a les àvies portaplatets que el bonàs del mossèn no s’escoltava.
Sincerament: vaig ser feliç.
Vaig topar-me amb el pecat tot pensant amb aquelles estrangerotes lleugeres que tenien penjades a les parets els operaris d’una fusteria pròxima al nostre camp de batalla particular on tenien lloc les nostres batusses infantils.
Sincerament: vaig ser feliç.
Heroi poc reixit de les meves trapelleries de canalla i víctima propiciatòria de les incomptables acusacions del veïnat. Vaig créixer atemorit per la punteria d’aquells que feien anar els rocs amb més traça. A còpia de d’humiliants mastegots, vaig aprendre a llançar la pedra i amagar la mà, que feia “més home”.
Sincerament: vaig ser feliç.
Respirava, a cor què vols, l’ideal d’un demà molt més generós que encara espero. Vaig anar criant pèl, enmig d’un excés de respecte a l’ordre establert i amb la secreta mala consciència de no esberlar pel mig l’arpa d’aquell piano estrident que posava tanta música gansonera a la meva vida.
Sincerament: vaig ser feliç.
El meu petit món es movia entre els pallassos de la tele i la reiterativa i monotemàtica comèdia del carrer que mai no vaig copsar en tota la seva magnitud.
Sincerament: vaig ser feliç.
Em sentia il•luminat per aquella espasa anomenada “Tizona” que repartia estopa amunt i avall; admirat per aquell individu corpulent de gairebé dos metres que guanyava batalles després de mor.
Sincerament: vaig ser feliç.
Vaig ser feliç fins vaig saber que la “Tizona” s’havia jubilat prematurament; que els pallassos de la tele esdevenien, en realitat, una família mal avinguda; que hom matava l’aranya tot buscant la platja sota les llambordes de la capital francesa; que els veïns que m’acusaven també tenien fills a qui inculpar; que aquelles estrangerotes ben aviat van tenir cognoms nostrats; que el mossèn tenia arguments prou sòlids per no escoltar les àvies desenfeinades; que discutir, discernir i opinar no es delicte; que el treball dignifica l’home, però que com deia Fuster “el cansa”; que els Reis vinguin d’on vinguin i facin el que facin, sempre seran Reis...
Sincerament: la meva felicitat va començar a tenir matisos.
Poc a poc, víctima dels meus dubtes vaig convertir-me en màrtir de les meves càbales i sobretot, sobretot, en testimoni i còmplice de tant i tant engany...
Sincerament: vaig ser feliç. Tan feliç que em permeto acabar amb una observació personal i per tant del tot subjectiva i opinable:
Si un dia sou prou feliços, agafeu la carmanyola amb quatre menges comptades i comenceu a fer camí sense girar la vista enrere. No feu cas d’aquells cants de sirena que reclamin de la vostra atenció. Diuen que, temps era temps, una dona va caure en la temptació de mirar allò que tenia a l’esquena i va quedar convertida en una estàtua de sal. (No val a badar! Massa temps que n’haureu estat d’estàtues alienades, com per permetre-us més llicències d’aquesta mena!)