Simplement, tu

...un dia em vas preguntar què eres per a mi. Em sembla que d'una altra manera no sóc capaç d'explicar-t'ho...

La calor continuava guanyant terreny, anava en augment a mesura que els dies avançaven. Les plantes s'exhibien en la seva màxima esplendor, florides i repletes de colors llampants i cridaners. Un grup d'heures buscava una presa fàcil. Arribaren a un camp de roses, i aquestes aparentment tímides plantes carmesines resultaren una conquesta veritablement atraient.
Començaren a enfilar-se tiges amunt, fins a escanyar-les i roba'ls sa preciosa saba, tan necessària com preuada pels borinots, que no gosaven caure en mans d'aquestes impalpables assassines. Agafaven el màxim botí possible, a la vegada suficient perquè les víctimes no morissin.
Semblava que les roses no oposaven resistència en un principi, però en bon punt els braços de les atacants les escanyaven més del necessari, aquestes deixaven anar ofensives a tort i a dret, i en un no res desfeien sense compassió les intruses fins arribar a malferir-les. La majoria vencien. Les heures no resistien l'agressivitat d'aquest atac, i oblidades entre males herbes anaven desapareixent juntament amb la primavera, que havia donat pas a l'estiu. Tornarien a sortir l'any posterior.


Les donzelles rogents seguien lentament la figura del sol, que des de les altures s'imposava amb gran esplendor. Pareixien un gran exèrcit esperant les ordres del seu líder, al que seguien amb contemplació sense perdre'l mai de vista. Al mateix temps, uns fils invisibles les lligaven amb el totpoderós astre, que les arrossegava i les obligava a clavar sempre la mirada en ell. No podien ni tan sols parpellejar, en el moment que una aclucava els ulls, es pansia i queia dèbilment, podrint-se primer per dins fins a convertir-se en cendres, les quals alimentaven la nova flor que l'havia de reemplaçar immediatament.
No podien permetre's el moment per lamentar-se de la pèrdua d'un ésser estimat. Lamentar-se era sinònim de derrota, i això significava deixar el camp de flors i fondre's, cremar-se davant la calor sufocant. Era un infern on no existien les segones oportunitats. La derrota implicava la substitució. Eren esclaves del dia, i cada jorn durava per elles un centenar de vides, viscudes sense aturar-se, una rere l'altra i exactament idèntiques. Malvivint, entre dolors i suportant condicions extremes impotentment, repetien la seva existència esperant la següent estació.


L'enèsima flor ja moria, i va ser aquella la que aconseguí arrancar la primera llàgrima al cel.
Les gotes més matineres queien tímides damunt les roses, en major part seques i torturades aleshores pel clima. Ja era hora que algú els fes un favor. Malgrat la seva agressiva aparença, fesomia temuda per tan perilloses espines, les més corbades i llargues de tota la vall, amagaven al seu interior un món de temors i desigs, a vegades tan profunds que aprofitant l'esplendor dels seus pètals, els maltractaven. Aquests anhels mataven sovint qualsevol individu, però les fines làmines ja esmentades exposaven orgulloses les seves cicatrius, eren fortes.
La seva olor atreia a tota mena d'insectes, i conduïa a una invitació cap al desconegut, tot i que en el fons era un simple engany. L'únic objectiu que pretenia aconseguir l'aroma era atrapar qualsevol ésser que representés un perill, que causés més mal encara, i després de cegar-lo, era drogat entre núvols de perfum.


Les fulles s'esquerdaven, i en molts casos queien a bocins dels arbres. En aquell moment la tramuntana bufava amb insistència, no podia permetre que cap d'elles sobrevisqués. Malgrat la seva feble aparença podien aconseguir molt més que el vent, i ambdós ho sabien. Ell era incapaç de crear, i es presentava a tothom com una arma letal, en un no res podia emportar-se a qualsevol intrèpid que gosés alçar-se per sobre seu.
Els pètals, d'altra banda, eren sinònim de vida. En ells s'hi duia a terme una de les grans meravelles de la natura, la fotosíntesi. Només els feien falta certs ingredients i una dosi de llum per convertir-los en vida.
Però de nit no aconseguien tal proesa, i en la foscor eren una ombra més, que buscava un consol inexistent. Aquesta companyia semblava esvair-se en cada xiulet que deixava anar el vent. De la virulència de les seves bufetades, les soques dels arbres se'n ressentien i es queixaven entre retrucs i espetecs, sense parar, durant l'època ventosa.
Un mantell blanc cobria quasi tot el paisatge. Suaument havien caigut la nit anterior flocs de neu, que ara ressorgien amb el dia i en el seu descens acaronaven les roses, les quals havien sobreviscut a les tempestes.
Ara dormien sota una manta de somnis que els àngels havien estès, una manta que les protegia del sol insolent, de la tristor dels arbres despullats, de la intempèrie... i congelades vencien el temps, aïllades de l'exterior.


Poc a poc la neu s'anava dissipant, i unes mans blanques i fines havien sorgit dels llençols que protegien el son de les roses. De mica en mica, un rostre pur es deixava intuir fins a quedar descobert en la seva totalitat. La cabellera negra i llarga no estrenyia el seu coll, com ho havien fet anteriorment les heures, sinó que reposava sobre la neu i filtrava els raigs del sol perquè no enceguessin aquest ésser nounat. Uns llavis vermells i fins hi eren pintats humilment. Els ulls, clucs, esperaven un últim impuls per obrir-se al món, i no podien contemplar aquell rierol de llàgrimes que baixava a trontolls sobre les meves galtes. Tan sols podia escoltar entre remors.
Més tard, i ja acostumades a la claror, les seves pupil·les es movien amb insistència, recorrent i analitzant amb detall cada pam de l'espai. Estaven compostes per petits cristalls brillants, que multiplicaven la llum en mil i un colors incomprensiblement i quedaven reflectits sota la retina.


Han estat moltes les nits en què he vist aquestes roses entre somnis, han estat moltes les nits per buscar un perquè. I ara que per fi el sé, recordo tot el que he deixat en el passat inútilment. Dels records no puc viure, malgrat sé que m'ho mereixo.
No t'has preguntat mai perquè no podem evitar mentir algunes vegades? No has provat mai de repetir-te a tu mateixa una mentida tantes vegades com faci falta per convertir-la en una veritat?
Vaig ser un covard, i vaig mentir per no tornar a enfonsar-me, no volia que em fessis mal un segon cop. Aquell primer "no" em va fer molt mal, i necessitava que fos l'últim, aleshores vaig provar d'apartar-te, oblidar-te i fer creure que no significaves res per mi. Vaig protegir-me sense saber què estava fent realment.
No volia explicacions teves perquè no farien altra cosa que obrir més la ferida. Preferia consumir-me impotentment i deixar-ho tot en mans del temps, com si tu fossis la única culpable.
Llavors em vaig emmanillar amb un antic amor. Necessitava que em tragués d'on era, malgrat que després em veuria obligat a fer-ho una altra vegada. Si tornar a enamorar-me d'ella m'hagués fet oblidar-te, després l'hauria d'haver oblidat a ella. Estava desesperat, necessitava sortir d'aquella buidor i no trobava sortida possible.
En definitiva, m'ha faltat valor per dir-te com et necessito. No sé si te'n recordes del que et vaig dir, però jo en tinc les paraules gravades al cap com si fos ahir.
"Tinc por a perdre't quan sigui massa tard", només espero que triïs el que de veritat creus que has de fer. Sembla mentida, de cop i volta els papers s'han girat tot d'una, com si fos un caprici del temps.
...ja torno a mentir, ja saps el què vull. Ja saps el que sento. No puc oblidar el teu primer petó, les teves carícies, la teva cara, aquella nit freda on no fèiem res més que contar els gossos que passaven per la platja, la teva mirada, la teva veu, el teu somriure, no puc oblidar tampoc l'abraçada d'ahir a la nit, i el petó que no vaig poder donar-te... no paro d'enyorar-te i em cou. Encara no puc fer-me la idea de perquè he estat tan estúpid, capullo... tan se val com ho vulguis anomenar. Sóc incapaç de tancar els ulls i fer com si no hi fossis, perquè segueixo veient-te a les fosques. I no arribaré a acceptar un no per resposta, no m'imagino què serà del demà si no ets junt amb mi. Més clar no t'ho puc explicar, necessito demostrar-t'ho, i amb paraules és impossible.

Les més sinceres disculpes, t'estimo.