Simfonia inacavada

Portava anys esperant aquell concert. Em serviria per donar-me a conèixer, hi vindrien els principals músics d'Europa i potser algun d'ells es fixaria en mi. Tota la orquestra confiava en mi i això em donava la seguritat que em mancava per la falta d'experiència. Segur que era el director més jove que dirigiria en aquell recital, però tothom deia que era el millor. I ja faltava poc per arribar a l'auditori.

Però va ser quan un semàfor es va posar vermell que me'n vaig adonar. L'olor que feia la meva camisa, la música clàssica, que escoltava mentre em dutxava, la meva veu, la meva forma de pensar, el meu cotxe, el meu pentinat, la meva vida, tot. M'havia tornat com ell.

Vaig girar cua bruscament, sense parar-me a pensar que estava al centre d'una ciutat i que la meva maniobra provocaria algun que altre accident. Ell va morir quan jo tenia vuit anys, tallant-se les venes. Mai m'ho havien arribat a explicar del tot, però era quasi evident. L'odiava. A ell i a la seva colònia massa forta que feia que em maregés quan pujàvem al cotxe... La que utilitzo ara.

I anava, crec que en contra direcció, amb el meu cotxe blanc brut, perquè mai el netejava. Corria sense motius, sense adonar-me'n de que la bogeria s'havia fet amb el meu control. I això que sempre m'havia considerat assenyat... Encara no sé com vaig aconseguir arribar a casa sense haver-me matat.

Vaig aturar-me en sec davant la porta del jardí de casa. No trobava les claus i suava dels nervis. Necessitava tranquil·litzar-me, però no podia. No vaig ni tancar la porta de l'entrada, vaig anar corrent cap a la dutxa, però no aconseguia desfer-me de l'olor que em perseguia, i, rere el mirall el meu pare m'observava... Va ser ell qui va engegar l'equip de música i va posar el disc que tant odiava de petit i que tants cops havia escoltat, per dirigir després l'orquestra. No podia suportar-ho més! Intentava desfogar-me cridant, però era la seva veu que em cridava, com als vuit anys. Sempre em cridava per tot i jo plorava i aleshores em pegava i de fons sonava la música que em feia mal a les orelles. Perquè m'havia fet director si odiava la música?

Vaig córrer cap a la cuina, l'habitació més apartada de la casa, fugint d'aquells acords que em torturaven, tapant-me les orelles. I vaig veure un ganivet i no sé si per la pressió del moment, la bogeria del moment, el mareig, la colònia, els records o perquè, vaig acabar amb tot. Com el meu pare.