Sílvia

Un relat de: Helena Sauras Matheu
Vestida de verd i descalça
la Sílvia, natural i verge s’alça:

Què queda de la amarga branca
dels troncs, dels arbres i la fusta blanca?
Amb la saó de la fruita saciada
segles abans era selva sagrada
i espessa, on la saviesa rajava satisfeta,
nòmada, salvatge i selecta.


Però ara, Sílvia, et queixes erma i desolada:
No hi ha remor que t’espanti
no hi ha ocell que et canti
no hi ha bosc que t’empari
no hi ha delta que et banyi
no hi ha frescor que et calci
no hi ha sol que et calmi.
De sobte, no hi ha res, Sílvia
esperança morta i extingida!

Perquè sospires preocupada
el meu sanglot recorre un núvol gris i trist
barreja l’ànima amb la pluja disgustada
i la teva aurèola difusa s’apaga.


Som terres de fang regirades
som corbes de sang intimidades
som memòries d’altres temps enyorades
som llengües vives callades.
Per tu ho sóc tot, Sílvia, cantem juntes
el mateix cant al vent que tot s’ho emporta
esperit i víctima d’una naturalesa somorta.

Comentaris

  • Preciós...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 04-09-2019 | Valoració: 10

    M'ha encantat aquest poema teu, Helena, doncs té una musicalitat molt tendra i molt perfecta, on expresses la bona situació de Sílvia. És com si fóres elogiant-la amb versos emotius.
    Un plaer de lectura.
    Una abraçada...
    Perla de vellut