Silver

SILVER

I allà estàvem, mirant per darrer cop la lluna. Era com si volgués fer-nos un homenatge, lluna plena, a més per l'hora que era, les set del matí, es veia molt gran i em semblava que dibuixava un somriure, un somriure dedicat només per nosaltres.
Vaig trobar que era un punt romàntic que esperessin fins a primera hora del matí per executar-nos, com les pel·lícules clàssiques, en les que els penjaven a la forca amb la sortida de sol. Per sort, si es que es pot considerar així, nosaltres no moriríem penjats, no, els temps moderns requereixen execucions ràpides. Van substituir les cordes per pistoles.
I allà estàvem, en Llopis i jo, en Peterson, detectius privats, maldestres a punt de ser morts pels sicaris d'una de les famílies mafioses de Nova York. Si, des de Nova York van venir a matar-nos, en unes golfes d'un mas abandonat enmig de l'Empordà. Crec que era entre Fortià i Figueres. No se si ho considero bé, però crec que van tenir un punt d'humanitat al dir-nos els seus noms. Eren dos, un es deia Peter Bridges i suposo que acostumat a rebre preguntes al respecte, de seguida va afegir que no tenia res a veure amb l'actor. Era alt i gros, fort, el típic goril·la de discoteca, era com un secundari d'una pel·lícula de Scorsese. L'altre més prim i elegantment vestit, tot de negre amb una corbata vermella ben fina. En contraposició duia un arma enorme, un màgnum 44, igual que en Harry Callaghan. Es deia Charlie Valley. No se perquè però hagués jurat que havia estat policia corrupte. En Peter Bridges es dirigia a l'altre com The Mouse. No varem gosar a preguntar perquè.
Em va sobtar l'actitud d'en Llopis. Allà, assegut en una cadira de balca, amb les mans lligades a l'esquena amb un mocador vermell i amb un rictus facial impertorbable. Dels dos era el més sentimental, sempre s'encarregava dels casos d'enganys amorosos, deia que l'únic que ens quedava als humans era l'amor.
Jo, potser per un excés de supèrbia i prepotència degut al coeficient mental superior a la mitjana em dedicava als casos d'investigació més complexa. Tenia un sisè sentit per poder llegir entre línies i veure coses allà on els altres no hi veuen res.
En el mateix moment que The Mouse va donar l'ordre de que en Bridges ens liquidés, vaig tornar a sentir el perfum que duia la Silver. Era un perfum molt dolç, massa; més valia no ser diabètic si l'ensumaves. Era un perfum d'aquells que t'abracen a l'hivern i et pesen a l'estiu. Un perfum dels que quan el sents, se t'obra el nas i el cap et fa pensar en préssecs i vainilla.
La Silver era especial. Ho havia de ser per poder enamorar-nos als dos. Era molt especial. Era de pell blanca, molt blanca, i freda, però no freda com la neu, no, la seva pell era freda com el fred d'una bodega, d'una cova, d'un fredor dolç. El cabell llarg, molt llarg i negre, d'un negre univers, amb irisacions liloses. El que ens va impressionar més, més que la piga al costat de la boca, més que el color dels llavis vermells maduixa, més que el contrast entre el cabell i la pell varen ser els ulls. Un de cada color, el dret de color blau turquesa, d'un blau que ofegava si no sabies nedar-hi. L'esquerra era verd, verd maragda, verd prat escocès.
El dia que la varem conèixer duia un vestit negre que a l'alçada dels malucs es confonia amb el cabell. Sabia de nosaltres perquè en Llopis havia estat al club que treballava. Segurament en un dels molts casos en que seguia un marit adúlter al prostíbul de torn. En Llopis recordava perfectament quin local era, li va sorprendre l'elegància que desprenia, si és que un lloc així pot ser elegant, es clar. Ens va venir a veure per denunciar la desaparició de moltes de les seves nenes, tal i com les anomenava. En aquest local treballaven lliures, sense imposicions, protegides i sanitàriament controlades, per això no entenia que marxessin sense dir ni adéu. Només desapareixien les més joves i rosses. El fet que estiguéssim a Figueres, propers a la frontera francesa ens feia pensar en la possibilitat de que es tractés d'una xarxa de segrestos internacionals.
I així ens va anar, varem començar a estirar fils, masses. Hi estaven implicats policies locals, mossos, algun sergent de la guàrdia civil, membres diplomàtics, la màfia calabresa i famílies mafioses de Nova York. Tots treballaven per un conjunt d'homes rics àrabs, que havien fet un munt de diners a base del petroli. De cares en fora, eren musulmans a tota fe, complint el Corà com Alà mana. De portes endins i de melic avall eren depravats. No coneixen la paraula no quan volien satisfer els seus desitjos sexuals. No sabien el que era la condició humana, ni una mínima decència. Quan s'ajuntaven eren animals amb un únic instint.
Ens va superar tot. Ens va anar gran el projecte. Varem poder sobreviure un temps, però quan van arribar els homes de la màfia americana varem caure de quatre grapes. Ens van agafar en un tres i no res. Ens van citar fent-se passar per una companyia d'assegurances que volia descobrir un client que pensaven que els estafava. I no, ni assegurança ni estafadors, dos simples detectius privats caçats com conills en època de postguerra.
I allà estàvem. Lligats de peus i mans, apunt de morir i pensant en la Silver i el seu perfum penetrant.
En Bridges va aixecar la pistola i va apuntar-me al cap. Podia sentir la seva respiració tranquil·la, pausada, com el dit s'anava encongint. Vaig mirar de reüll al Llopis. No movia un múscul de la cara, però amb la mirada m'ho deia tot. Jo també et trobaré a faltar soci.
De cop, vaig sentir el tret. Un so sord, sec. No entenia que passava. Encara respirava i no sentia la sang calenta per la cara. En Llopis va aixecar la cella i va fer un somriure maliciós. Un altre tret i The Mouse va caure a terra de genolls, claudicant i sol·licitant clemència a la mort, que ja se l'emportava.
La Silver va aparèixer darrera de la porta amb un pistola a la ma. Ella ens va salvar. Ens havia seguit i es va amagar fins el moment precís. I si, va ser molt precisa, amb dos trets va acabar amb els mafiosos i amb el nostre patiment. Em va deslligar els peus i una mà. Abans que jo pogués deslligar-me del tot em va aclucar l'ull esquerra, de tal manera que veia el dret, el blau, el que a mi em tornava boig. Va mirar al Llopis i li va ensenyar l'ull esquerra, el verd, el que tant li encisava, li va llançar un petó i es va suïcidar. Un tret enmig del front. Només en aquell moment en Llopis va parlar. Va deixar anar un no trencador, un no ennuegador, un no rabiós. La Silver portava un sobre en una mà, en el que hi havia una sèrie de documents que implicava un munt de gent.
Varem decidir marxar ràpidament, ja se sentien les sirenes. Segurament havia avisat la policia amb el temps just perquè marxéssim sense perdre temps ni pensar en res. Segurament la policia també tenia instruccions d'ella per que al dia següent al diari sortia una noticia que deia que havien trobat morta una dona per uns violadors que desprès es van matar entre ells.
Des de llavors, cada aniversari anem al club on treballava la Silver i ens prenem un parell de whiskies de dubtosa qualitat a la seva salut. Li portem dues roses, una de color granat fosc, gairebé negre, d'aquelles que semblen de vellut en honor al seu cabell i l'altra de color blanc, del mes pur, del que fa mal a la vista al mirar-la, en honor a la seva pell i a la llum que desprenia. Desprès el mateix ritual. Li donem les gràcies per haver-nos salvat i li demanem perdó per haver-li fallat.
És a tu que l'havíem de salvar i no pas al revés. No t'hauries de dir Silver, el teu nom hauria de ser Goldie, per que el teu cor era d'or. Sempre t'estimarem, jo en color blau i en Llopis en color verd.