Silencis

Un relat de: opuscle

Poc a poc la llum omple l'estança. Tot és quiet i en silenci. La nena encara dorm, aclucada sota els llençols. Torno a la nostra cambra i t'observo. El cos deixat anar al bell mig del llit. Dorms profundament. D'aquí ben poc, quan soni el despertador, t'aixecaràs esperitat cap al lavabo.
M'ajec al teu costat sense fer soroll. Tanco els ulls i em faig l'adormida. Et vull sentir sense dir res.
Un esbufec i tot de cop, saltes a terra. Soroll d'aigua que et mulla, sense parsimònia, amb vivesa, després la tovallola amb aquell frec a frec que et lleva la humitat. Obres l'armari i tries la roba. Tinc ganes de girar-me i mirar-te, però no ho faig, no en sé el motiu. No vull destruir res amb el so de les paraules. Els instants flueixen i van passant, com si fossin bastits d'una bella quotidianitat que desitjo que no s'acabi.
Ara sento la maquineta d'afaitar, el - rec - rec - sobre la teva barba i els xipolls de l'aigua. Penso que m'esquitxaràs el mirall i em fa ràbia. Després, em sento mesquina per pensar-ho.
Com si no t'estimés, jo.
Entres al despatx i fas anar l'ordinador, les tecles es belluguen - clic, clic -. Mentre t'acabes el cafè amb llet, tornes al lavabo i et poses colònia. En flairo l'olor. Penso en perquè ja no em fas petons quan sóc adormida. M'agraden les teves canes i aquest teu esperit optimista que em fa esborronar. Més que un home, ets una roca, un mur infranquejable. Des de la meva debilitat, sempre he admirat la fortalesa que jo mai no he tingut.

Tot sovint tinc por del teu coratge, jo sempre he estat poruga. De tant en tant ploro en silenci, perquè ho necessito; tu mai no hi ets quan ploro. Ja sé que no tinc edat de plorar per coses inconcretes, sense motius aparents. No ho puc evitar. Per això me n'amago.

Espero amb deler, que la Maria s'assembli a tu en el temperament. Que no sigui feble ni temorenca, que surti al món amb un somriure que travessi cors i barreres, així, com ho fas tu.

Tot just acabes de marxar, he sentit com tancaves. Em llevaré, faré l'esmorzar per la nena, la duré a l'escola i aniré a treballar com cada dia.

Demà al matí, no em faré l'adormida, et fitaré als ulls i et diré - t'estimo -
No sé pas si podré, m'agrada molt sentir-te sense dir res.



opuscle


Comentaris

  • Que bell[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 09-02-2014

    aquest silenci de la rutina diaria!
    Quant d'amor traspua aquest relat, opuscle!
    Crec que encara no t'havia llegit mai, però ja no deixaré de fer-ho.
    Una abraçada.

  • Flueix[Ofensiu]
    franz appa | 07-08-2008

    el silenci, i se sent el temps, com els sorolls mínim si quotidians que a penes esquitxen la cortina del silenci que descorres perquè vegem un interior a la claror dels mots no dits, dels mots apressats en la reflexió íntima que, benaurats de nosaltres, aquí ens escampes, escrits, visibles, rera el teló de la (in)comunicació de la parella.
    Salutacions,
    franz

  • molt familiar[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 30-07-2008

    sembla que has passat per casa nostra.
    Ja te'l vaig llegir en el fòrum, i et dic que em va agradar força aleshores. Està molt ben estructurat i el títol és perfecte, silencis, malgrat la música del company que es lleva.
    M'he quedat amb ganes de què la historia tires una mica més enllà, a veure si es desperta un matí d'aquests.

    Una abraçada.

    Ferran

l´Autor

Foto de perfil de opuscle

opuscle

10 Relats

20 Comentaris

10342 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes, profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.
Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.

Joan Vinyoli