Silenci

Ei, em sents?

Aquella pregunta va segar l'aire amb la impetuosa sonoritat d'una fulla acabada d'afilar. Allò que podia haver estat tranquil·lament l'inici d'una afable conversació amistosa, duia intrínsecament escrit una dosi d'incredulitat i estupefacció de sabor agredolç que va tenir efectes paralitzants al recórrer les meves artèries saturades d'un exacerbat ritme cardíac. Era d'esperar una reacció com aquella després de l'atac tan desesperadament executat. Havia camuflat entre els pètals vermells d'un pom de roses una oda flagrantment sentimentalista de la que em vaig oblidar de tallar-ne les espines, i ara m'enfrontava al segon assalt del que ja se'n albirava una contundent derrota per K.O.

- Estàs bé?

Certament no estava passant pel meu millor moment, durant tota una vida m'havien predicat l'ensenyança de posar l'altre galta que ja començava a tenir encetada de tantes hòsties i, una vegada aconseguí aixecar-me de la tribuna de la funció de les estacions per prendre amb força les regnes, just en l'instant en el que galopava amb virtut desentrenada per la senda que havia triat tot empassant-me el vent que em maltractava la cara, vaig topar amb les primeres pedres que barraven el camí. Potser va ser aleshores quan es va fer present la palesa necessitat d'unes altres mans que s'ensellessin amb mi i m'instruïssin en l'art d'acaronar les brides per a esperonar al meu arraulit rossí que restava atònit davant l'entrebanc de la soledat.

- Mira, si no et va bé parlar-ne ara ho entenc...

De totes maneres no podia amagar el cap sota l'ala i fer veure que no havia passat res, no podia deixar anar allò i fugir amb la cua entre cames. I malgrat feia esforços per trobar algun mot aliè que m'ajudés a encetar la resposta i explicar les frases que em vaig descuidar en el tinter, havia perdut la ploma amb la que redactar-les, encara que de poc hagués servit en aquelles circumstàncies amb l'estat del seu pols, que tenia més de trontolleig insostenible de flama d'espelma assotada, que de convicció incombustible de foguera de revetlla. Em sentia igual que un nen en una casa en la que s'acaba de trencar un plat i el conjunt de mirades el culpen; els pulmons se m'havien contret i amb prou feines em quedava aire per respirar.

- Però ho deies de debò?

Va ser llavors quan vaig pagar el preu d'haver-me venut abans d'hora deixant per un altre dia que no es llevaria que havia estat l'única persona que de la fulgor de la seva mirada d'ulls tornassolats havia descobert la passió latent a la que havia dedicat les meves primeres, i qui sap si darreres, paraules. I si la meva boca havia escopit aquell insípid monòleg, ja fos des del més profund del subconscient o des d'una innocent temeritat, no era qui per posar-hi excuses que no farien sinó entelar un últim record que volia amagar dintre una caixeta de música per poder fer-lo tocar quan no em quedessin orelles amb les que sentir.

- Què has volgut dir, que... m'estimes?