Silenci

Una de tantes nits. Estirada al llit amb la mirada perduda cap al sostre. Són les dotze tocades i no tinc son. Ha plogut fa una estona... ha plogut molt. El bramul encara perdura dins el meu cap. Tan fort era el desig de la pluja de fugir d'ella mateixa, de sentir-se a cobert, que ha decidit que avui era un bon dia per col·lar-se dins la meva habitació. De ben poc li ha servit, ja que un cop ha travessat el sostre, el seu destí no ha sigut un altre que reunir-se amb ella mateixa dins el cubell de la fregona que he col·locat estratègicament sobre l'armari. Goteres. Tinc unes putes goteres a la meva habitació. Cada gota que cau al cubell és com una bala imaginària disparada directament al meu cervell. El soroll dels cotxes que passen és encara més estrident que altres dies per culpa dels bassals. Amb el terra sec, les rodes passen per sobre creant un so net que només es trenca amb el del motor i totes aquestes merdetes que fan que el cotxe avanci i contamini. Per contra, amb el sòl moll, al murmuri del motor se l'hi afegeix el sorollet que fan els milers de gotes que fan saltar les rodes en esclafir contra el terra de nou. És estúpid, si ja estan a terra, per què s'han de tornar a aixecar per molestar-me? La casa grinyola. La finestra grinyola. El llit grinyola. Com que no en dec tenir prou amb els guirigall ofertat per l'edifici i el seu mobiliari, el meu cos creu que es bon moment per intervenir. La meva panxa grinyola. Sembla que fa anys que no empasso saliva. Empasso saliva. El xerric de la meva acció em sobresalta. Ara l'avió de les 12:30. Els veïns adolescents borratxos criden com sempre. Que estrany, tornen d'hora... bé, no és estrany, aprofiten que ha parat de ploure per tornar. Les seves rialles de retrassats fan augmentar les meves ganes de sortir al balcó i llençar-los el cubell ple de gotes porugues, però ja deuen anar xops... ho reservaré per demà. Sospiro. M'atabalo. Esclafo la cara contra el matalàs i decideixo convertir-me en el pernil d'un entrepà de pernil. M'agrada més el formatge. El coixí que m'aixafa la cara m'aïlla una mica del concert d'aquesta nit, però no puc respirar gaire bé. Deixo de ser el pernil, per ser una simple noia tombada en el seu llit amb el cap ben posat sobre el coixí. Em pica la galta i me la rasco. Cada contacte de les meves ungles amb la meva pell fa que se'm clavi el sorroll aspre i continuat al bell mig dels meus pensaments. Em pica el cap, però millor deixar-ho estar... Em tapo les orelles amb els dits. És bastant inútil i molest. Em tapo les orelles amb els palmells de les mans. No m'aïlla del brogit mundial que m'ataca. Mai ho havia provat, però em poso el cabell dins les orelles. A part de fer-me pessigolles i ser molt incòmode, no fa res més. No puc més. Sento el rellotge de la cuina que està a 56 metres. No puc més. L'imbècil de la moto dona voltes pel carrer per impressionar la xoni del barri. No puc més. Torna a ploure. No puc més. Les gotes esquitxen el terra. No puc més. El cubell vessa... el cubell... m'incorporo, m'aixeco i alçant els braços l'agafo. Fico el cap dins el cubell. Tot el soroll queda distant, confús... no hi ha soroll. Necessito respirar, però és tanta la pau que sento. El meu cos es convulsiona. Quin soroll dec haver fet? Respiro dins el cubell i per fi, oh sí... silenci absolut.