SILENCI

Un relat de: Enric Vilalta

SILENCI





La primavera ha vingut per revoltar les hormones dels estudiants, i tant li és si els sorprèn al lavabo, on els convida a tancar-se més del compte, com a la biblioteca pública. No és així per a la Matilde, per a qui comença una tarda menys per a la jubilació, una altra tarda per maleir el moment en què va acceptar la plaça perquè era al costat de casa. La meta professional de tota bona bibliotecària no és pas regentar el local social dels adolescents del barri, sinó envoltar-se de cultura, d’assossec i, sobretot, de silenci. Aquesta és la seva única aspiració, ara mateix. D’ara, i del que li queda de vida. Silenci. Per favor, silenci.


Calleu! havia dit la petita Mati sota el núvol estrident de parents que es delien per sentir les seves primeres paraules.

Feu silenci, crida en veu baixa als nois que oculten rialles entre llibres de text i revistes de motos.

Vull que tothom calli, havia demanat aquell Nadal a un desconcertat patge reial que només feia la seva feina.

Aquí s’hi ve a treballar, menteix a unes noies agafades a bolis de tots colors, esvalotades pels ganàpies que gallegen a fora.

No feu tant soroll, havia exigit mil vegades als sis germans quan feia els deures al petit menjador de casa.

Sisplau, no llegeixi en veu alta, diu al jubilat que ressegueix amb el dit totes les notícies de tots els diaris del dia.

Tampoc no cal que us senti tothom, s’havia queixat als seus pares la nit que fabricaven el número vuit.

Això es queda a la meva taula fins que te’n vagis, li diu al microbi de la consola.
Per què no calles, havia suplicat el quinze de maig de mil nou-cents setanta-cinc, quan en Ramon confessà que ja no tenia res a dir-li.

Aquest grup d’aquí, sé a quin col·legi aneu, si no us comporteu com persones hi trucaré, amenaça en va.

Vostès val més que callin, havia dit aquell matí al mercat en sentir-se observada.

Li he dit que en veu baixa, repeteix la Matilde al jubilat mentre l’agafa per darrere i li cus els llavis amb la grapadora.





Veient les primeres taques de sang caure damunt el seu diari, l’home s’adona que això no ho ha llegit, sinó que li està passant a ell. Aixecant-se més àgilment del que la seva edat li permet, tomba enrere la cadira on seu i comença a cridar la lletra ema. Amb les mans vermelles a la boca, corre ensopegant amb el mobiliari de la biblioteca, escampant l’horror entre els adolescents. Alguns ho han vist tot. Li he dit que calli, crida la Matilde seguint-lo amb l’arma a la mà. Calleu tots, calleu, crida encara canviant bruscament de direcció. La cridòria histèrica que omplia el local se n’ha anat deixant un rastre de papers, cadires, bosses, jaquetes i carpetes obertes de cara avall. Al centre de la biblioteca, encara prement mecànicament la grapadora, hi ha una exultant Matilde, com si acabés de parir. Respira fondo i no mira enlloc, però somriu. Silenci. Per fi silenci, ha dit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Enric Vilalta

6 Relats

5 Comentaris

4982 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
vilaltapons.enric@gmail.com