Silenci... Silenci...

La vaig cagar, ho sé, mai no hauria d'haver dit a ningú que ell m'agradava i menys que un dia vaig plorar per ell, per ell i ella, per por de perdrel's...
Vaig trucar: digui??
-M' has d'ajudar, ell no em parla, el dia que van començar a surtir, plorava per ell, per ell i per ella, per els dos perquè l'estimo, per què m'agrada...
I què collons, ja em veies a mi, sempre tant distant amb tothom, urgollosa... dient tot el que el cor em feia treure, i entremig de cada paraula mil llàgrimes regalimaven galtes aball...
I si, ara, recordant aquells moments em faig pena i gràcia a la vegada, en pocs instants estava ensorrada, la terra se m'enduia, les llagrimes afogaven el meu cor, les flames cremaven la meva pell i les paraules brollaven com per art de màgia, confessant tot aquell temps de silenci.
Després d'aquella trucada, la son va poder amb mi, els ulls se'm van tancar de mica en mica, recordant, sense adonarme'n el dia en el que vaig plorar per ell, per ell i per ella, per els dos.
Ara, teclejo el que em diu el cor, sense cap trucada per no tornar a confessar secrets inconfessables, per no poder dir:


ELS ESTIMO!

EI! i aket ELS estimu? A ell i a qui més? si, no m'he equivocat, no és un error, és la gran realitat envoltada de mil problemes. la realitat que dóna voltes a si mateixa, somiant nit rera nit am un i am l'altre...
I qui és aquest altre?
El primer, el que vaig deixar marxar, el que durant més d'un any he tingut al costat, amagant-nos de tothom, de l'altre, si, sobretot de l'altre...




NO HO PUC NEGAR, SENSE TRUCADA PER NO TORNAR-LA A CAGAR, PERÒ, SI; ELS ESTIMO!