Silenci que mata

Un relat de: Abs

El seu somriure em va empènyer a fer-ho, mentre el mirava als ulls sentia que el desitjava,i ja feia massa ja que callava. Dintre el meu cap la mateixa paraula es repetia contínuament, la melodia de la seva veu m'hipnotitzava, i finalment sense pensar, sense saber ni tant sols perquè vaig etzibar-li un "t'estimo" que va ressonar durant segons dins les orelles de tots dos.
Ja el que havia fet era irrevocable, per l'expressió de sorpresa als seus ulls vaig saber que m'havia equivocat, però no hi havia marxa enrere. Les galtes se'm van encendre, ja els somriures s'havien esborrat, el silenci era com un punyal arrancant-me la pell a trossos.
Vaig seguir aguantant-li la mirada durant un minut etern, estava desconcertat, no sabia com actuar ni què dir...
Avergonyida, destruïda vaig mirar-me els peus, seguien allà, clavats, immòbils. Ell continuava observant-me estupefacte, fins que vaig tenir prou forces per girar-me i començar a moure els peus feixucs, ara un, ara l'altre, fins que em vaig perdre en la distància. Però encara podia sentir els seus ulls de color mel clavats al clatell, em sentia insignificant, ridícula, sola.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer