Silenci (o un adéu IV)

Enfadada amb tot i amb tothom, la Núria es va acostar a l'avionet amb la intenció de fer-lo tornar per allà on havia vingut, només li faltava que la gent es dediqués a tirar paperots per la seva finestra. Quan el va agafar de terra, però, d'una llambregada els seus ulls van llegir, entre el text que s'hi veia manuscrit, "t'estimo". Per un moment li va passar pel cap la idea que l'Albert li havia enviat aquell "correu aeri" per disculpar-se un cop més, i tot i l'enuig que li produïa aquella persecució, es va trobar a si mateixa alegrant-se que reconegués el seu error i no l'hagués abandonada.
Va desplegar l'avió i va començar a llegir, però aviat va veure que la carta no era per ella; lògicament - es va dir- perquè l'Albert no ha tingut temps de baixar fins a baix i encara que així fos, caldria molta habilitat per fer arribar l'avió a la finestra del cinquè...Tanmateix, la curiositat la va poder i va continuar llegint aquells garbots que pretenien ser lletres.
La destinatària era una tal Laura. No la coneixia. I de fet ni tan sols era per aquella noia, la carta; semblava que algú l'havia feta per desfogar-se. Algú que estava força malament, pel què es veia. Ai, però com es devia dir? Va mirar al final: Oriol. Bé, semblava que no coneixia la parelleta. Més motiu per seguir llegint, no feia mal a ningú... Ostres! Però què era allò? "De fet tu series l'únic motiu per no saltar"! Aquell noi estava molt penjat! I ara deia que eren molt joves... Ostres, qui podia ser? Estava segura que eren del barri. Un moment...Oriol...? El veí del setè no es deia Oriol? Sí, i tant que se'n deia. Però... ostres, ostres...que el veí de dalt estava a punt de saltar...mare meva...
En una cursa a la desesperada, la Núria va sortir de casa sense tancar la porta, sense agafar les claus, sense ni tan sols posar-se unes sabatilles. Descalça va sortir al replà a la màxima velocitat de què era capaç i va cridar l'ascensor. "Vinga, vinga...si us plau, afanya't!! Merda!" L'ascensor no pujava, potser tenien la porta oberta, potser el babau de l'Albert. Suant, tot el cos tremolós, la Núria va començar a pujar per les escales, saltant els esglaons de dos en dos, de tres en tres quan podia, agafant-se a la barana per agafar impuls. Ja era al sisè, al replà va relliscar i va caure sobre una d'aquelles catifetes que diuen "welcome"; es va aixecar per continuar pujant, esbufegant, i si feia tard? La veïna del 6è B va sortir després de sentir el terrabastall al seu replà, a la Núria ja només li quedaven vuit esglaons i ja hi seria. Un últim esforç i finalment va ser-hi, es va llençar contra la porta del pis on vivia el noi, picant amb els punys amb les poques forces que li quedaven. "Oriol! Oriol! Obre! Obre la porta!! Oriol!"
La Núria panteixava i plorava i suava i implorava a aquell Déu en qui sempre havia dit que no creia que aquella porta s'obrís i aparegués l'Oriol sa i estalvi. La dona del sisè treia el cap des del replà de baix, alarmada pels sorolls a l'escala i pel rebombori que s'havia organitzat a baix al carrer. Un rebombori que la Núria no sentia. "Oriol! Sisplau, obre! Oriol! Sisplau..." Ella només sentia el batec accelerat del seu cor, els seus sanglots i, a l'altra banda de la porta, aquell silenci que la feia estremir.