Sigueu salmons

Un relat de: tirapedres

FINAL

Blanc ossut i deprimit el Ricard es desfeia a l'aigua tèbia
En aquella banyera vella , amb el fred del finestral entrant com a primer
Convidat del sinistre enterro.

Invitat que removia la bandera pàtria dels calçotets a cuadres i aquells
Pantalons de Burgués estirat, seriós i decent, pantalons de pinça remollats i per planxar , pantalons per enfundar dur filferro de metall de banc.

En Ricard sens moria a l'aigua , ven a l'inrevés que un salmó que aprèn a donar gambades al destí, que batalla contra el riu , que viu per les seves escates, y no per la pressió dels peixos morts que s'envan corrent enllà,

Per entendre la mort efervescent d'en Ricard hauríem de parlar d'uns dies avanç, d'un nixo , en l'enterro d'un amic, d'una viuda boja , d'unes flors mig pensides i de mil ulls curiosos i mil boques xerraires i malicioses.

PRINCIPI

Era un dia de sol de primavera, un d'aquells matins que el sol esclata contra les pells amables dels presents i que de cop s'enva fonedís sota la custodia d'un nubulot herculeu.

Era un enterrament sota la llum clara del sol que ho deixa tot tan evident, i que ve a venjar-se amb ràbia contra els vestits negres de viuda, de pena? i mort de tots aquells senyors i senyores de posició mitjana-alta que congregats alrededor d'un capella rosat i revestit ,escoltaven , assentien i alguns ploraven.

Entre ells el Ricard que de fet no feia res de tot això. Estava quiet, mut i mirant.
Entre en Ricard i el capella porcí , la viuda ben de negra com un escarvat, plorava i remugava tristament, ben dolguda , embogida , totalment folla , sacsejant unes flors roses i violetes amb estralls de violència com un llampec sota la tempesta de la defunció.

De cop la viuda feu una cosa totalment imprevisible, de cop es gira , donant l´esquena al públic de la mort , i tira per sobre les seves esquenes les flors , com si d'una núvia en una boda es tractes.

Les flors voleiaran al aire contra els ulls confosos i sorpresos dels presents per anar a caure a les mans groguenques , de dits anellats i quatre pels ben negres d'en Ricard.

En Ricard sorpes, com si d'un cop de puny de pedra , l'hagués despertat d'un somni , mira un costat , l'altre , el capella rosat i la viuda negra que senyalant-lo amb un dit acusador blanc i d'ungla llarga , li deia....

-Tu , Tu seràs el pròxim.

En Ricard les deixa caure i les flors vingueren a esclatar contra el ciment rugós del cementiri , allí davant del nixo les flores es despullaren de la meitat de les seves fulles, i tota la gent queda en silenci , i en Ricard s'arregla la corbata.
//Només baixet que les paraules se li escaparen entre les dents digué ...
Merda de boja.




Ben be podria acabar el relat aquí o també el podria continuar tot explicant amb pels i senyals ,com aquest bancaire sa , acaba convertint-se en un malalt
Sota les mirades dels veïns, les xerrades de cel obert de les velles aburrides, les sopetes de la dona espantada, la mirada maliciosa del novio de la filla ,
La cara d'espant d'un capella d'aquells que en diuen humil per no dir-ne mediocre, de com la gent ,a poc a poc, l'acaba convencent a ell mateix de que ell havia de morir.

La gent com un riu se l'endugué cap el mar, i en Ricard s'ens desfà anants-en pel desaigua del bany.

Encara les flors pansides estan al terra del cementiri sense que ningú n'escombres el destí , i diuen que l'altre dia van parlar i plorar juntes les viudes,
I la primera de ostentar-ne el càrrec, digué....

Jo ja ho vaig predir.

Comentaris

  • silvia_peratallada | 07-11-2005

    molt xulooooooo
    ets un Raphael, ehhhhh
    saluuut
    m'ha agradat molt, de debò
    salut i revoltaaa

  • Tota una demostració del que, amb ganes i talent, espot arribar a dir amb les paraules que ens presta el llenguatge imprecís, limitat i polisèmic.[Ofensiu]
    Miren | 05-04-2005 | Valoració: 9

    La veritat és que no he trobat adjectius massa escaients per comentar aquest relat; cosa que no sé si és sempre positiva. Tot i així, m'atreviré a dir que el trobo sorprenentment real, ja que crec que descriu, d'una manera perspicaç i enginyosa, una societat que es fa dir democràtica, que sovint utilitza mètodes més propis de sistemes totalitaris, provocant així un seguit d'histèries col·lectives que no és d'estranyar que desemboquin en el suïcidi.