Sigueu salmons

FINAL

Blanc ossut i deprimit el Ricard es desfeia a l'aigua tèbia
En aquella banyera vella , amb el fred del finestral entrant com a primer
Convidat del sinistre enterro.

Invitat que removia la bandera pàtria dels calçotets a cuadres i aquells
Pantalons de Burgués estirat, seriós i decent, pantalons de pinça remollats i per planxar , pantalons per enfundar dur filferro de metall de banc.

En Ricard sens moria a l'aigua , ven a l'inrevés que un salmó que aprèn a donar gambades al destí, que batalla contra el riu , que viu per les seves escates, y no per la pressió dels peixos morts que s'envan corrent enllà,

Per entendre la mort efervescent d'en Ricard hauríem de parlar d'uns dies avanç, d'un nixo , en l'enterro d'un amic, d'una viuda boja , d'unes flors mig pensides i de mil ulls curiosos i mil boques xerraires i malicioses.

PRINCIPI

Era un dia de sol de primavera, un d'aquells matins que el sol esclata contra les pells amables dels presents i que de cop s'enva fonedís sota la custodia d'un nubulot herculeu.

Era un enterrament sota la llum clara del sol que ho deixa tot tan evident, i que ve a venjar-se amb ràbia contra els vestits negres de viuda, de pena? i mort de tots aquells senyors i senyores de posició mitjana-alta que congregats alrededor d'un capella rosat i revestit ,escoltaven , assentien i alguns ploraven.

Entre ells el Ricard que de fet no feia res de tot això. Estava quiet, mut i mirant.
Entre en Ricard i el capella porcí , la viuda ben de negra com un escarvat, plorava i remugava tristament, ben dolguda , embogida , totalment folla , sacsejant unes flors roses i violetes amb estralls de violència com un llampec sota la tempesta de la defunció.

De cop la viuda feu una cosa totalment imprevisible, de cop es gira , donant l´esquena al públic de la mort , i tira per sobre les seves esquenes les flors , com si d'una núvia en una boda es tractes.

Les flors voleiaran al aire contra els ulls confosos i sorpresos dels presents per anar a caure a les mans groguenques , de dits anellats i quatre pels ben negres d'en Ricard.

En Ricard sorpes, com si d'un cop de puny de pedra , l'hagués despertat d'un somni , mira un costat , l'altre , el capella rosat i la viuda negra que senyalant-lo amb un dit acusador blanc i d'ungla llarga , li deia....

-Tu , Tu seràs el pròxim.

En Ricard les deixa caure i les flors vingueren a esclatar contra el ciment rugós del cementiri , allí davant del nixo les flores es despullaren de la meitat de les seves fulles, i tota la gent queda en silenci , i en Ricard s'arregla la corbata.
//Només baixet que les paraules se li escaparen entre les dents digué ...
Merda de boja.




Ben be podria acabar el relat aquí o també el podria continuar tot explicant amb pels i senyals ,com aquest bancaire sa , acaba convertint-se en un malalt
Sota les mirades dels veïns, les xerrades de cel obert de les velles aburrides, les sopetes de la dona espantada, la mirada maliciosa del novio de la filla ,
La cara d'espant d'un capella d'aquells que en diuen humil per no dir-ne mediocre, de com la gent ,a poc a poc, l'acaba convencent a ell mateix de que ell havia de morir.

La gent com un riu se l'endugué cap el mar, i en Ricard s'ens desfà anants-en pel desaigua del bany.

Encara les flors pansides estan al terra del cementiri sense que ningú n'escombres el destí , i diuen que l'altre dia van parlar i plorar juntes les viudes,
I la primera de ostentar-ne el càrrec, digué....

Jo ja ho vaig predir.