Sí, vull

Un relat de: Nina Abril

Donaria el que fos per esborrar el dia d'avui. Per despertar-me demà i veure que he saltat un full del calendari. He temut l'arribada d'aquest 28 de juliol des de fa setmanes. Esperant inútilment que qualsevol cosa desfés el que ha de succeir. Però la realitat es tossuda. Implacable.
M'he repetit un milió de vegades que tot anirà bé. I justament quan pensava que m'ho havia arribat a creure m'adono que no, que res anirà bé; que tot serà un desastre que destruirà la meva vida sense remei. Miro el rellotge, només queda una hora. I després... tot s'haurà acabat per sempre més. La Júlia s'haurà casat i el meu destí quedarà segellat irremissiblement.
Em planto davant del mirall. Intento, sense èxit, fer-me el nus de la corbata. La imatge del babau que em torna la mirada des de l'altra banda em fa llàstima. El pobre està a punt de veure com la dona que estima es casa amb un altre i perd el temps arreglant-se la corbata. Patètic!
Ella no sap que he canviat d'idea. No m'espera.
Condueixo com un autòmat, sense prestar atenció a res del que m'envolta. No puc deixar de pensar en ella, i en com l'he deixat arribar fins aquí. Els darrers mesos hem estat comportant-nos com si el dia d'avui no hagués d'arribar mai. Com si el fet que es casés amb un altre home no anés amb nosaltres. Com si no ens afectés.
La casualitat ens va unir, i ara, el seu destí fredament planificat ens separarà.
No la vull perdre. No d'aquesta manera tan absurda. L'hauria d'haver convençut de dir a tothom que s'havia enamorat d'un altre home. Que som humans i que aquestes coses passen. Que ho sentia, però que no hi hauria casament. O que sí que n'hi hauria, però amb un altre nuvi. Hauria d'haver insistit, enlloc de quedar-me amb els braços creuats esperant que arribés el dia d'avui.
Però no ho vaig fer i vaig permetre que ella es deixés superar per la situació. No era només el fet d'enfrontar-se a l'Eduard i dir-li que no s'hi casava, no. Hi havia molt més! No consistia a fugir i prou, sinó que s'havia d'anul·lar el caríssim convit; dir-ho als pares d'ell, que sempre l'havien tractada com una filla més; tornar els regals a la família i amics; posar a la venda el pis acabat de reformar... Massa gent a qui ferir i massa diners en joc. Per això va decidir seguir endavant, excusant-se dient que se l'estimava. Un engany dirigit a ella mateixa, perquè aquell dia, mentre em deia aquestes mateixes paraules, ella era amb mi, al meu llit.
I per no fer-li mal a ell, va decidir fer-se mal a ella mateixa en continuar endavant. L'amor d'un abastarà als dos? Sí, és possible. Però fins quan? Perquè per sempre és massa temps. Sobretot quan vaguen pensaments dubtosos.
Júlia. Júlia... Que potser penses que evitaràs ferir-lo casant-te amb ell? Viuràs un matrimoni que haurà mort abans de néixer. Una mentida. Facis el que facis, li faràs mal: tant si el deixes com si et quedes. No t'adones que la resignació no et farà feliç? Només t'aportarà comoditat. I l'amor què?
La gent ja és a l'església. A fora s'alineen els cotxes aparcats. El més espectacular està adornat amb clavells blancs. És el que els durà cap a una nova vida. Cap a la suposada felicitat del matrimoni. Pujo els tres esglaons de pedra. La pesada porta grinyola quan l'empenyo. La gent del darrera és gira per mirar qui ha entrat. Desaprovant amb l'esguard sever aquell soroll inoportú. Ella ja és davant l'altar. D'esquena a mi. No m'ha sentit. No sap que sóc aquí. Potser ho pressent. M'agrada jugar amb la idea que m'espera.
Porta un vestit de gasa blanca que la fa ser més bonica del que m'esperava. I al seu costat, de jaqué, hi ha aquell putxinel·li. Estan agafats de les mans. Un acte d'afecte que a mi no m'enganya. Jo sé que són aparences i prou. Aquest home està apunt d'obtenir una joia que no li pertany. Perquè sé, sense cap mena de dubte, que ella mai deixarà de pensar en mi.
El sermó del mossèn continua amb una letàrgica monotonia. Decideixo que he de veure-la de més a prop i avanço cap a l'altar, caminant pel costat dret de la nau. Mantenint els ulls fixos davant meu per evitar qualsevol mirada de retret per part d'algun convidat. Arribo fins a la segona fila i em quedo a l'extrem. Pensant que si la gent que se l'estima de debò tingués una mínima idea de l'error que està cometent, l'aturaria abans que pogués pronunciar el -Sí, vull.
Fantasiejo amb la possibilitat de ser jo qui l'aturi. De convertir-me en el Dustin Hoffman del final de El graduat. Però la por em paralitza. Si actués cinematogràficament l'humiliaria davant de familiars i amics, i això, la Júlia, no m'ho perdonaria mai.
El cor em batega furiosament. Em costa respirar. L'atmosfera d'aquest lloc se'm fa insuportable. Vull sortir d'aquí ara mateix, però, en comptes d'escapar, m'afluixo una mica el nus de la corbata. M'escanya. És una soga que s'estreny al coll avisant-me que el temps se m'acaba.
Llavors, inesperadament, ella es gira. Els seus ulls foscos recorren la filera i es troben amb els meus. Deixant-me sense alè. Veig la sorpresa reflectida en el seu rostre i, un instant després, torna a mirar endavant. Però fins i tot d'esquenes puc veure que està torbada. Les espatlles li tremolen. L'he posat nerviosa. Hauria volgut mirar-la amb indiferència més enllà d'ella, com si no l'hagués vista, però no he pogut, més aviat li he transmès que està cometent l'error més gran de la seva vida.
Ara deu estar dubtant, com jo, en la última possibilitat que li queda de fugir d'aquí. I per un moment penso que ho farà. Que tindrà el valor per aturar-ho tot i per escapar amb mi sense deixar-se esporuguir pels comentaris de la gent. Indiferent a cap altres sentiments que no siguin els seus.
Però el moment passa i ella no es belluga. Segueix allà, permetent que aquell mossèn rebregat continuï amb aquesta bogeria.
I quan ja penso que tot s'ha acabat, em torna a mirar. Té els ulls enterbolits. La gent es pensarà que és de l'emoció del moment. En canvi jo sé que aquestes llàgrimes són per mi. Per nosaltres.
-T'estimo -li vocalitzo, en un darrer acte de desesperació.
Ella em respon amb un somriure trencat. Amb un inapreciable frunzit dels seus llavis molsuts. Com si temés que algú altre s'adonés del nostre breu intercanvi de mirades. I gira la cara cap endavant.
I abans no me n'adoni, la perdo de vista. Tothom s'aixeca. Però jo sóc incapaç de fer-ho. Em quedo quiet amb el cap acotat. Vençut. Envoltat de gent impacient perquè s'acabi d'una vegada la cerimònia... i amb ella la meva vida.
I d'aquesta manera escolto, com un condemnat escoltaria impotent la seva sentència de mort, el -Sí, vull- de la Júlia.



Nina Abril

Comentaris

  • ei, guapa![Ofensiu]
    kispar fidu | 20-02-2008

    què tal? com va això?

    (Ara sí que sé qui és aquest cuquet plegat d'imatges!). Quin encant mirar els teus escrits amb imatges tan significatives com a introducció!

    "Hauria d'haver insistit, enlloc de quedar-me amb els braços creuats esperant que arribés el dia d'avui."
    ...quants dies m'ho he pogut dir, a mi mateixa, això també. Quedar-me a les portes de quelcom per por a insistir i espatllar-ho. Podria espatllar-se... però així sempre "em" quedaré amb el dubte... oi? quin remei...! jo no en tinc! jaja

    Em va encantar conèixer-te el dia del sopar! i descobrir (o millor dit, que m'expliquèssis ;)) la teva "doble identitat"!
    Perquè m'agraden els dos cucs que et formen! El primer i el d'ara!

    Espero que ens veiem en altres trobades relataires, eh! i poguem compartir més estones.

    que vagi bé,
    cuida't,
    kispi, Gemma

  • que dur....[Ofensiu]
    Fiona | 10-01-2008 | Valoració: 10

    m'ha agradat el relat, però que dur. Ja se que si la protagonista hagués sortit de l'església hagués sigut massa típic....però segurament, o serà infeliç o en un temps deixarà de viure en una mentida. S'ha de creure en l'amor tot i que sovint, els diners governen la nostra vida.
    Un petó i gràcies!

  • vull…[Ofensiu]
    iong txon | 10-01-2008

    felicitarte en el teu aniversari. Per molts anys! Que segueixis delectant-nos amb el teu persnal estil

  • Els sentiments mai callen[Ofensiu]
    NAZGUL | 11-12-2007

    Avet_blau,
    Els sentiments mai callen,
    els fem callar, els lliguem,
    fins i tot els ofeguem
    en un mar d'hipocresia.
    però,
    els sentiments mai callen.

  • quan els sentiments es revolten, però covards callen[Ofensiu]
    Avet_blau | 09-12-2007 | Valoració: 10

    Quan el cor diu no!
    i el pensament diu si.
    quan els sentiments es revolten
    però covards callen .
    i s'escapa el tren de la il·lusió,
    i es el darrer tren potser!.
    Quans cops hem assentit amb el cap
    i el cor bramava un no, plorós,
    quan temps hem acceptat resignats,
    decisions contraries a viure feliç.

    Avet

  • I no vull[Ofensiu]
    franz appa | 20-11-2007

    Vol i dol, diem. No sé si és ben bé aixíen aquest cas, però hi ha vegades que volem una part de tot, perquè si no no diríem que sí, que volem. L'altra part, la derrotada, sempre pensa que en el fons és la important. De victòries morals està farcida la història, la Història. La Història l'escriuen els guanyadors sobre una muntanya de perdedors. Tenim aquí una història (molt ben) explicada per un perdedor.
    El que angoixa més és que la victòria, en aquest cas, és inconscient, i que acabarà rebotant en la cara del guanyador. I en l'esquena de la perdedora. Magistralment descrita l'escena de la boda. Les sensacions de la núvia des de la seva esquena... (Per cert, gràcies per parlar de nuvis avui que TV3 ens ha imposat aquest horrorós "nòvios"!).
    Salutacions,

    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nina Abril

Nina Abril

11 Relats

153 Comentaris

28815 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket



Us he de confessar que no sóc nova. Alguns de vosaltres ja m'heu clissat.
Això de ser cuc, no fa per a mi, és avorrit. Però m'ha servit, i de molt. Algun dia us ho explicaré...

Com sempre són benvingudes totes les crítiques, però, us he dir... a vosaltres els crítics, que aneu amb compte, si us fixeu, el primer relat que he penjat va dirigit a vosaltres "els crítics", i no sabeu com m'he divertit! Ara us toca a vosaltres divertir-vos amb mi. Estic a punt.


Gràcies a tots.

@--'-,---



Nina-abril-@hotmail.com