SI VOLEM ANAR-HI, HEM DE FER DINERS...

Cau la tarda en un petit i recollit menjador d’un isolat restaurant de muntanya. Ja no queda clientela a la resta de les taules, els cambrers feinegen i xerren a la cuina, fent temps fins a la nit quan serviran el sopar als clients.

Dues de les taules estan ocupades per una colla d’amics, són clients habituals i per això els hi deixen estar sense dir-los res. Hi ha quatre nois i quatre noies, són bastant joves i estan aparellats entre si, però com les converses són obertes a diferents temes les noies són assegudes al voltant d’una taula i els nois a una altra.

Les noies són la Mònica, xicota de l’Adrià; la Laia, parella del Ricard; la Laura, amiga íntima del Marc i la Jenny, que s’entén amb el Pere, però no han decidit encara que fer en el futur. L’Adrià, la veu cantant del grup parla així als seus companys:
 Nois, si aquest hivern volem participar en les curses d’esquí al Montblanc haurem de recollir diners, sinó ho veig difícil. Ja sabeu que la marca que ens ha patrocinat fins ara, està passant per un tràngol econòmic i m’han avisat que no comptem amb ells.
 Però no serem competitius amb el material que tenim! Quins esquís tenim, per guanyar?- pregunta mig compungit el Ricard.
 Doncs, si vols uns dels darrers models, si no te’ls compres! Ho hauràs de fer amb els de l’any passat, i gràcies. – respon l’Adrià.
 Amb el material de l’any passat, dius?- comenta el Marc- si era força deficient. Tots sabem que a l’empresa ja anaven justos de diners i van invertir el mínim de diners en renovar-lo, a més tampoc era gaire competitiu. Tu, Pere què opines?
 Jo anava amb l’Adrià quan els socis ens digueren que no podien col•laborar. Com a favor especial, com amics, ens van dir, amb veu baixa i mig de tapat, que ens deixarien recollir tots els estris dels altres tres anys anteriors i ens espavilèssim.
 I els viatges, els hotels, el menjar, l’estància qui la pagarà?
 Caram, sembles babau! Cadascú abonarà les seves despeses o, en tot cas, fem un fons comú aportant cadascú un tant i a escot la resta.- emfatitza l’Adrià.
 Si, home, si, i a la Laia que li dic?- Es queixa el Ricard.
 Senzillament que no hi ha peles i anem sols, sense elles. Total, les mosses només fan que anar a veure botigues.
 Si home! Li dic això ara que està prenyada, i demà tindràs un company menys. M’haureu de venir a veure ingressat a l’hospital per les seves urpades i per un tir que em fotrà el sogre, que no s’ho acaba d’empassar, això de que la filla en estat. A més, a mi m’agrada trobar-la quan arribo esgotat a l’hotel i em pregunta amb veu dolça si estic cansat i llavors durant una estona em fa massatge.
 Doncs nois, dit i fet, aquest any ho deixem.

En aquestes les noies, assegudes i enraonant entre elles, no s’han perdut les paraules dels companys, malgrat han estat fent bugada de una i mil xafarderies dels coneguts i conegudes del poble, s’han assabentat de tota la conversació. Com sempre s’ha dit, les dones son capaces de fer més d’una cosa a la vegada i elles tenien una orella a cadascuna de les taules.
 Però, què dieu! Sou uns ximples!- quasi crida la Laura que es veu sense veure les “boutiques” franceses.
 Clar! Ai! Com en sou de curts els homes. Vinga hem de trobar la forma de fer calers per anar, com sempre tots junts.- assevera la Mònica.
 Mes, ara ja no tenim patrocinador.- puntualitza el Pere.
 Aleshores buscarem un refugi o algun hostal ben econòmic. En deu haver-hi un o altre. Us ofegueu en un didal d’aigua.- respon la Laura, que per haver estudiat empresarials no s’enfonsa per res.- A veure, alguna idea?
 Jo he pensat- parla tímidament, com avergonyit el Marc.- I si féssim un calendari com el dels bombers i el venem a la gent del poble?
 Sí, en pilotes! La meva mare es mor de l’ensurt.- protesta el Ricard.
 Ets un covard, Ricard. No m’ho pensava de tu, fins i tot, jo sortiré despullada en el calendari si és per anar a Chamonix.- diu aïradament la Laia.
 Però, què et penses tu! Què diran els teus pares? I amb la panxa del meu fill, pobre nen, què contestarà al col•legi quan algun company malintencionat li ensenyi?
 Que la seva mare era molt avançada i sabia el què volia. A més no va sortir la Demi Moore ensenyant la panxa i tots us vau mirar de seguida les fotografies com encantats? Doncs, perquè he de ser jo menys que aquesta actriu? El seu home, el Bruce Willis també va sortir en estat.
 Només mancaria que jo sortís amb panxa. A més ells van cobrar i nosaltres ... Ai, la mare! Quan s’assabenti d’aquestes coses. Què dirà?
 Segurament, que no t’havies d’haver d’aparellat amb mi, que sabia de sobres que et portaria pel mal camí. Com que no la conec jo la teva mareta!
 Traurem diners per una bona causa.- afirma la Jenny.
 Bé, a veure. Quants diners farem?- La Laura i el Marc, que treballa en una impremta, és posen a fer números. A mida que els fan, els seus rostres marquen una gran decepció i s’entenebreixen. Els altres esperen expectants. Finalment deixen els papers i els llapis damunt la taula, seguidament mirant-se entre ells dos arronsen les espatlles, i girant la cara vers els altres diuen.- No vendríem suficients calendaris, el poble és massa petit.
 Podem enviar-los a la federació, a la família i a entitats esportives segur que ens ajudaran. I l’Ajuntament no ho podem mirar?- inquireix la Mònica.
 Si! Tal com els hi van els deutes i les subvencions!- se’n mig fum el Pere.
 Si demanéssim al consell comarcal, el teatre, podríem muntar una representació i cobrar entrada.- insinua el Ricard.
 Si, amb allò tan “patosos”, que som. Tu noi de les grans idees, què ens aportes.- pregunta l’Adrià, al Marc, mig en broma.
 A veure, necessitem fer una cosa que cridi l’atenció. Podríem fer... Ja està!
 Què?.- Pregunten tots acostant-se al seu voltant.
 Ho vaig veure en una pel•lícula i va ser un gran èxit. Fa pocs dies ho han fet els d’una colla castellera i ho vam passar per internet. Com es deia?
 Va, com?- pregunten tots plegats.
 No sé si us atrevireu! Es molt fort! La “peli” es diu “Full Monty”.
 La dels treballadors anglesos sense feina que munten un espectacle en pilota picada.- aclareix l’Adrià.
 Ui! Jo necessitaré un barret com el del Lincoln. Aquell de copa llarga. Ja sabeu com és la meva...- se’n vanagloria el Ricard.
 Calla, que només penses en el mateix. Què creus que els altres la tenim...- respon el Pere per abaixar-li els fums.
 Ei! S’ha de saber-ho fer. No hem d’ensenyar res. Ha de ser una funció decorosa malgrat...- Comenta amb aires de director teatral, el Marc.
 Jo també sortiré- diu la Laia.
 Si surts tu, sortirem totes, què et creus? Què et penses? Que deixarem que ens els raptin? Sortirem també nosaltres. No serem menys!- protesta la Mònica.
 Però i les... “domingues”?- pregunten esparverats els nois
 Ah! Que no van dones a la piscina o a la platja sense res a dalt. Aleshores, unes més. Ja mirarem de dissimular-les.- contesten les noies

L’espectacle va ser un clamorós èxit que va permetre reunir el diners per anar a Chamonix, modestament i sense gaire pressupost, però van poder competir i aconseguiren una medalla d’equip que llueix als menjadors de les llars de cadascuna de les parelles. Des de llavors encara la seva amistat ha estat més ferma i entranyable.

Han passat uns anys i actualment una àvia tot passejant el seu nét, li diu amb veu orgullosa: - Mira que si al teu pare li arriba a caure el barret...

Miquel Pujol Mur