Si tingués ales per a volar

Si tingués ales per a volar aniria molt, molt lluny. Pujaria cap al cel per a sentir, des de les altures, la llibertat de la distància, i el silenci i la pau de l’infinit.

Volaria deixant volar la imaginació, lliure de lligams físics que em condemnen a un espai limitat, em perdria entre els núvols i observaria des de les altures com el món es fa petit als meus ulls.

Què hi haurà rere els núvols? Dins el meu somni, només el meu vol i l’imprevist d’una aventura inventada.

Si tingués ales per a volar recorreria quilòmetres de colors amb contorns de formes abstractes. Des d’allà dalt, segurament, la cridòria mundana deixaria de tenir importància i a les paraules els hi mancaria el sentit. Per una estoneta tastaria la grandesa d’allò eteri, la fugida d’allò terrenal.

I desprès tornaria, sentint el vertigen de la velocitat enredant-se amb els meus pensaments, sabent que a l’aterrar hauria de reprendre la lògica de la rutina.

Reprendre l’aire contaminat d’un espai compartit o el soroll infernal d’una societat que mai descansa. Les obligacions, els problemes o els horaris inflexibles d’aquest rellotge que portem incrustat dins el nostre cervell.

Tornaria per prosseguir allò que vaig deixar, al tancar els ulls per un instant, per a poder somniar.

Uff...en ocasions m’agrada més el meu somni i el meu vol.

Si tingués ales per a volar....de vegades crec que potser....no tornaria!