Si miro endarrere..

Si miro endarrere tot el malson viscut està com en una nebulosa, ho veig tot com si ho hagués mirat des de dalt, des de la distancia, com si no fos la protagonista de la meva vida.
No recordo els dies ni les coses que feia, només recordo algunes paraules, algunes frases estimbades des de la indiferència. Recordo la pressió amb la que vaig viure tots aquells mesos, per decidir que feia, on anava a viure, com i on tornava a posar fil a l’agulla a la meva vida.
Havia de marxar de casa i deixar-ho tot enrere, però com ho feia? Mentre intentava entendre el perquè havia de marxar, notava la nosa que feia, notava que urgia que marxes i la pressió es multiplicava cada dia, però no sabia cap on anar. Cada cop que pujava les escales pensava en el darrer dia que les baixes per no tornar al que era casa meva, en el darrer dia de poder veure a la persona que estimo, en el darrer dia de la que creia que era la meva vida.
Anava fent paquets que de moment no tenien cap destí, paquets on no hi cabien ni records ni els bons moments, només les quatre coses materials que com un robot anava embalant mentre se’m trencava el cor pensa’n com em podia fer fora d’aquesta manera després de tot.. em quedava amb la mirada fixada en un paret, en un objecte, com intentant captar tota la seva essència per endur-m’ho on el destí em portés.
Amb quin coratge decideixes que t’has d’endur o no? No el tens.. no vols deixar casa teva sense records encara que marxis, perquè son records i vivències d’aquella casa, d’aquella vida i enlloc més tindran sentit.
Alhora, sota tota aquella pressió, havia de pensar en buscar un sostre per viure, un lloc on deixar tots aquells paquets embalats el més aviat possible, un lloc on deixes de fer nosa el més aviat possible. Buscava.. mirava.. no trobava re , enlloc quan m’obrien la porta notava caliu.. només solitud dins unes parets que volien semblar acollidores. Potser inconscientment no volia trobar re, no ho se, no ho recordo.
Fa anys, vaig perdre un familiar molt directe i ja llavors em vaig sobtar d’aquesta força que no se on tenim però que en moments d’angoixa i pena surt i ens ajuda a tirar endavant. Ara, aquesta força em va tornar a ajudar, a centrar-me i a buscar la que havia de ser la meva nova vida, em va ajudar a separar la tristor de la realitat, a buscar un lloc on sentir-me segura, un lloc on poder construir de nou casa meva.
Ara, miro enrere i no em reconec durant tots aquells mesos, enfonsada i incrèdula de que tot allò m’estigués passant a mi, però sí, en aquesta vida estimar, confiar, desitjar, cuidar, tot allò que fem pels que estimem no evita que un dia et diguin que t’han deixat d’estimar..
Malgrat tot, tampoc puc deixar d’estimar a qui va ser el meu company, àmic, parella, la meva meitat, perquè el temps et fa oblidar els mals moments i per sort, els bons records, queden ben presents i fins i tot em treuen un somriure.


MMI