Si la natura s’enfada, les ànimes tremolen

Un relat de: clariana
Arribar a aquell indret es feia (quasi) sempre feixuc. El temps acostumava a ser enemic. Pols, boires i una sensació d’ofec. Potser és que la vall era massa tancada, potser que les cavernes començaven a estar eixutes o qui sap si l’aigua del riu fluïa massa salada. Qui sap.

És conegut que allà on l’home/dona estira més el braç que la màniga l’equilibri de la natura s’esqueixa. Aquí comença a passar.

Quan prioritzem les monedes, el benestar animal se’n recent.

Quan volem que ens doni més del que la mare natura altruistament ens regala. Tururut!

El bosc era el mig pulmó que quedava per oxigenar la fortalesa.
Aquelles estances van semblar que serien un bon lloc per reposar els cossos i les ànimes.

Aparentment, el camí per arribar-hi era descobert. Amb feres, però d’aspecte inofensiu.

Fins que una nit de lluna plena, els nens dormien, els gats ronronejaven esperant carícies dels cors quan... van aparèixer els cocodrils.

Camuflatge nocturn, ulls oberts i un atac furtiu, inesperat per aquella hora i evident per marcar el seu territori.

Ara sabem que, abans de poder arribar fins el cau que hi ha al mig de bosc, caldrà esquivar o mediar amb la fam dels cocodrils.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de clariana

clariana

32 Relats

46 Comentaris

23772 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
Em defineixo com una persona nòmada, talment com els nostres avantpassats. Visc navegant, i sentint que formo part de tot allò que els meus peus trepitgen.
La meva llar és vora el mar, l'aigua em dóna l'equilibri.
Es bo descobrir molts camins que al final no arriben enlloc i et porten a tot arreu, mentre els trepitjes pots trobar moments de felicitats.
Sembla una paradoxa... oi?