SI HO POGUÉS CANVIAR...

Un relat de: Jacques Fiston
SI HO POGUÉS CANVIAR...

L’inspector Clivillé va arribar a les nou en punt a la comissaria.
L’agent que estava de guàrdia a la recepció el va saludar amb un lleu murmuri sense aixecar el cap de la pantalla de l’ordinador en que estava treballant.
- Bon dia. Alguna novetat interessant? – va dir en Clivillé, aturant-se un moment davant del taulell d’entrada.
- Bon dia inspector. – L’agent va dirigir una fugaç mirada al recent vingut i va continuar atenent l’ordinador – Cap situació extraordinària. Ha estat una nit tranquil•la. Una baralla en un bar, una denuncia per crits i sorolls en un pis d’immigrants, dos robatoris per estrebada i una desaparició.
- Una desaparició? – Va preguntar seriós l’inspector – Quan ha estat això?.
- Aquesta matinada, però no cal patir gaire – va comentar l’agent amb un somriure a la cara - El desaparegut és un gat, es veu que ha saltat de balcó en balcó i els amos s’han posat molt nerviosos. Quan ha arribat la patrulla, el gat ja havia tornat a casa ell solet.
- Tant de bo totes les guàrdies fossin com aquesta – l’inspector va saludar a l’agent i va enfilar cap al seu despatx.
Tot just havia engegat l’ordinador per revisar el correu quan va sonar el telèfon interior. Des de l’altra banda del fil en Clivillé va sentir la inconfusible veu rogallosa de l’ intendent que el reclamava amb urgència. Va travessar tota la comissaria fins arribar al despatx del seu superior.
- Endavant Clivillé, segui. – Va dir l’intendent i amb un gest el va convidar a seure a la cadira que tenia davant la taula – Tenim un problema!
- Si només en tenim un vol dir que la cosa ha millorat – va respondre sorneguerament en Clivillé.
- No estic per gaires conyes avui!. Tingui! – Va deixar davant l’inspector una carpeta – Miri això.
L’inspector va agafar-la i la va obrir. Va fer una ullada als fulls que contenia.
- Si no ho entenc malament és un requeriment de la interpol, a petició del consolat de Xile. No sembla que hagin seguit el procediment habitual.
- S’han saltat tots els protocols – va respondre l’intendent –. El consolat vol que es porti tot aquest assumpte en la més absoluta discreció. Compto amb vostè per dur a terme la investigació.
- Però intendent, estic treballant en l’assumpte de les amenaces al centre comercial i en el cas de suborns a la clínica.
- Treballava, Clivillé, treballava. Deixi-ho aparcat i dediqui tot el temps a aquest cas. Pot comptar amb el sergent Soteras perquè l’ajudi, crec que habitualment col•labora amb vostè, però, recordi que la discreció ha de ser màxima. Qualsevol pífia ens pot costar un disgust.
En Clivillé va sortir del despatx de l’intendent i va anar a buscar al sergent.
- Soteras, deixi el què estigui fent i vingui amb mi.
- Alguna novetat?
- D’aquelles que li agraden.
Quan van ser al despatx d’en Clivillé aquest va explicar al sergent les ordres que havia rebut de l’intendent.
- Ha arribat una petició del consolat de Xile per localitzar un ciutadà d’allà. Aquí hi ha la petició no formal de la interpol.
- I ho hem de fer nosaltres? Això seria feina de la guàrdia civil, no?
- Per algun motiu el consolat xilè vol que ho fem nosaltres – va seguir l’inspector – I en secret.
- I que ha fet aquest paio que hem de buscar?
- L’acusen de crims de guerra.
- Collons!
- Es veu que durant la dictadura de Pinochet, va formar part d’un dels “escuadrones de la muerte”. Aquí ho te tot detallat -. Li va allargar la carpeta amb els documents. En Soteras s’ho va mirar i va deixar anar un renec -.
- Això ens pot costar setmanes, fins i tot mesos. Aquí diuen que es diu Oswaldo Rojas, però segur que es va canviar de nom així que va posar els peus al nostre país. Això si encara hi és, i no es el cas d’anar preguntant a tots els ciutadans xilens de Catalunya: Escolti vostè, abans de venir aquí es deia Oswaldo Rojas?
- A tots no cal, només als homes de més de seixanta anys – va riure l’inspector – Bé ja ens podem posar a la feina. Necessitarem un llistat d’associacions d’immigrants xilens, el padró de tots els xilens de la ciutat, ja sap, nom, adreça, feina, etcètera.
- Doncs som-hi.

Durant les dues setmanes següents, l’inspector i el sergent es van dedicar exclusivament a revisar llistats inacabables de ciutadans xilens. Quan d’alguns d’aquests en tenien registre fotogràfic, comparaven la imatge amb la que la interpol els havia proporcionat, degudament tractada informàticament, per envellir a l’individu. Fins al moment no havien aconseguit cap resultat.
Aquell matí l’intendent va entrar al despatx d’en Clivillé.
- Com ho tenim això? – va dir en to cansat – Ja fa quinze dies que li vaig encarregar el cas i encara no m’ha passat cap informe.
- Potser l’interessen les mil tres-centes comprovacions que hem estat realitzant fins ara el sergent i jo. Per ser exactes mil tres-centes vint-i-set. – va deixar anar en Clivillé amb un to que no amagava gens el seu emprenyament – Si pogués disposar d’uns quants agents...
- Ni parlar-ne! – Va tallar l’intendent – Ja li vaig deixar ben clar la confidencialitat del cas!
- Llavors tingui paciència! I si des del consolat diuen alguna cosa... no se, vostè és l’intendent. Ja sabrà donar-los llargues! I ara si no li sap greu... – va assenyalar la porta i sense esperar cap reacció del seu cap va continuar amb la següent comprovació.
En Clivillé estava emprenyat. El cas era d’aquells que no li aportaven res. No és que desitgés casos extraordinaris d’aquells que recompensaven amb medalles i honors, de fet tant se li en fotien els honors. El que li agradava era el repte. Trobar les claus dels misteris, entrar en la ment dels delinqüents, saber com pensaven, quina era la seva lògica, què els motivava a actuar d’una manera o d’una altra. Tampoc pretenia fer una societat millor i més segura, això sempre ho havia considerat una utopia que només se la creien els adolescents i els hippies. Li agradava la seva feina, però allò de mirar llistes i llistes de noms, més aviat el deprimia.
Aquella nit no podia dormir. Va estar donant voltes i voltes al llit sense aconseguir agafar el son. Es va aixecar, es va servir un got de llet, va seure al sofà de la petita sala d’estar i va engegar el televisor. Feien una pel•lícula de gàngsters, d’aquelles d’abans en blanc i negre. En aquell moment un dels policies interrogava a un dels dolents que estava a garjola. L’escena no tenia cap transcendència, però a l’inspector se li va obrir una llumeta.

L’endemà així que va arribar a la comissaria va demanar al sergent:
- Soteras, porti’m una relació dels xilens que estan complint condemna al nostre país. Segur que n’hi ha algun.
- I això?
- Aquests coneixen a tothom. Faci el què li he dit.
Al cap de mitja hora en Soteras li va portar el què li havia demanat l’inspector.
- Només n’hi ha dos – va dir entregant-li un full.
- Magnífic sergent! Ara continuï vostè amb els registres.
En Clivillé va examinar els dos noms de la llista que li havia portat el seu subordinat, la va plegar i se la va posar a la butxaca de l’americana. Una hora després estava a la sala de visites de Quatre camins.

- Caram, això si que no m’ho esperava pas. Un policia! – Va dir l’intern sense passar del llindar de la porta de la sala. Tenia uns cinquanta anys mal portats – El millor del cas és que ja no em pot detenir! Ja estic a la garjola! Ha, ha, ha!
- Només vull fer-li un parell de preguntes.
- A canvi de què?
L’inspector va posar la ma a la butxaca i va treure un paquet de tabac. El va deixar damunt la taula.
- Hòstia! És de contraban! – El reclús es va passar la llengua pels llavis.
- Al cotxe en tinc un cartró ple. Te’n pots treure uns cent o cent cinquanta euros, si el saps vendre.
- Què vol saber? – va dir sense deixar de mirar el paquet que en Clivillé va deixar damunt la taula. L’inspector va agafar-lo i en va treure un cigarret. Lentament se’l va acostar als llavis i el va encendre, va fer una calada, va treure el fum suaument i li va oferir. El pres es va acostar i amb una revolada li va agafar el cigarret i va fer varies calades fortes – I no te alguna cosa per afegir-hi? Algunes herbetes?
- Faré veure que no t’he sentit
- Ha dit dues preguntes, oi?
- Coneixes o has sentit a parlar d’un compatriota teu que es digui Oswaldo Rojas?
El rostre de l’intern va fer una ganyota. Immediatament va recuperar el seu posat altiu.
- Qui és aquest?
- Això és el què et pregunto – En Clivillé jugava amb el paquet de tabac – N’has sentit a parlar alguna vegada?
El reclús va llençar la cigarreta al terra.
- No conec a ningú! - Va anar cap a la porta i va picar amb els punys - Eh! Pringat! S’ha acabat l’entrevista! Obre la porta!
L’inspector es va aixecar i va rebregar el paquet de tabac que tenia a la ma.
- Escolta una cosa! - Va dir llençant-li el paquet i assenyalant-lo amb un dit – Aquest paio és un criminal de guerra. Si en saps alguna cosa més val que m’ho diguis. És una qüestió de justícia i d’humanitat. Tu estàs engarjolat aquí per robatori amb ma armada i, si fas bondat, sortiràs d’aquí un any. L’Oswaldo va assassinar nens i dones innocents! Els va torturar fins a matar-los! – Va fer una pausa. El reclús es va girar i el va mirar – Estimes molt poc al teu país i a la teva gent. Tu mateix, deixaré el meu telèfon als responsables del centre per si recordes alguna cosa.

Aquella nit, l’inspector tampoc va dormir.

L’endemà el sergent Soteras va entrar al despatx de l’inspector.
- Ho sento inspector, però no he trobat res de res en cap dels arxius. I vostè?
- Tampoc. Em vaig deixar portar per una estúpida intuïció. Com si estigués jugant o, com si això fos un telefilm en el què les coses sempre surten a la primera. He pecat d’ingenu.
- I ara què fem?
- Acabar de revisar els arxius de xilens que ens queden. Seria l’hòstia que el qui busquem sigui el darrer de la llista.
En aquell moment va sonar el telèfon interior.
- Un altre cop l’intendent – va dir mentre despenjava – Què? Doncs què espera per passar-me la trucada! – Va fer un gest al sergent perquè es quedés allí i agafés alguna cosa per apuntar – És de Quatre camins! Digui?
Al cap de breus instants l’inspector va penjar el telèfon.
- Ignacio Jara; carrer de les Flors número vint-i-tres; segon primera.

Al sortir del seu despatx en Clivillé va topar amb l’intendent, que en aquell moment anava a entrar al despatx del primer.
- Collons Clivillé! On va tan esverat? Els lavabos són cap a l’altre banda!
- A preparar l’informe que m’ha vingut a demanar! – va dir sense aturar-se
El sergent Soteras que sortia embalat darrera l’inspector, també va topar amb l’intendent.
- Oh! Perdó! Jo... L’inspector... D’això... L’informe... A les seves ordres general!

Quan van arribar al carrer de les Flors, l’inspector va aturar el cotxe davant el número vint-i-dos. Va respirar profundament i va observar la porta de la finca.
- Soteras, demani que vinguin dues patrulles i es col•loquin a cada extrem del carrer. Vostè esperi’s aquí.
- Pujarà vostè sol? Això va en contra de les normes! – Va protestar el sergent.
- Miri Soteras, tot aquest cas va en contra de les normes –. I sense donar cap més explicació l’inspector Clivillé va sortir del cotxe.
Un instant després en Clivillé estava davant la porta del pis que li havien indicat. Va pitjar el timbre i va esperar. Va sentir que algú s’acostava a la porta arrossegant els peus i tossint.
- Qui hi ha? – va dir una veu des de l’altra banda de la porta.
- Mossos d’esquadra! Obri si us plau!
Després d’un soroll de panys i cadenats la porta es va obrir i va aparèixer un home, molt prim i de pell extremadament pàl•lida. Per la forma de respirar l’inspector va pensar que tenia alguna lesió greu als pulmons. La seva edat s’acostava als seixanta tot i que n’aparentava molts més. L’inspector va ensenyar la placa a l’home.
- Sóc l’inspector Clivillé del cos d’investigació dels mossos d’esquadra. Voldria parlar amb el senyor Ignacio Jara. És vostè?
L’home va mirar amb recel les credencials que li ensenyava l’inspector i tímidament va fer un gest afirmatiu amb el cap.
- Vull parlar amb vostè. Puc entrar? – L’home va acabar d’obrir la porta i va fer passar al policia. El pis era petit, d’uns cinquanta metres quadrats i estava força endreçat
- Viu sol?
- Si. Des que va morir la meva dona fa tres anys. Què vol?
- Seiem un moment – en Clivillé va agafar una cadira i va seure. L’Ignacio va fer el mateix – Vinc per un assumpte del consolat xilè. Un assumpte de fa una mica de temps. Se li acut què pot ser?
L’home va tossir i va mirar amb cara desconfiada a l’inspector.
- Jo no he fet res. Miri, estic malalt i no em trobo bé, així que si us plau digui’m el que m’hagi de dir i deixi’m en pau – respirava amb certa dificultat.
- La seva documentació posa que es diu Ignacio Jara, però si no m’erro, l’any mil nou-cents setanta cinc es deia Oawaldo Rojas.
La cara de l’home va canviar de cop. Es va aixecar de la cadira.
- D’on ho ha tret això? Jo sóc l’Ignacio Jara - Es va deixar caure a la cadira. Se li va accelerar la respiració.
- El consolat xilè ens va demanar que investiguéssim un presumpte criminal de guerra. Tots els passos ens han portat cap a vostè. Tinc una ordre d’arrest de la interpol per l’Oswaldo Rojas. M’haurà d’acompanyar.
- Han passat tants anys des d’aquella nit – es va tapar la cara amb les mans.
- L’he d’advertir que qualsevol cosa que digui el pot perjudicar. Deixi les explicacions pel jutge.
- No! Abans de venir amb vostè li vull explicar el què vaig fer. No em pot perjudicar gaire. I necessito fer-ho.
No era habitual deixar parlar als detinguts i el més normal és que ells mateixos no volguessin dir res. Però des del primer moment aquell cas no tenia res d’habitual.
- Molt bé. L’escolto.
- Quan hi va haver el cop d’estat del general Pinochet, jo tenia disset anys, havia acabat els estudis i estava buscant feina. Aquell any va ser convuls i jo era una tarambana, de manera que em costava trobar algun treball que em durés més enllà de dues setmanes. Un dia, un dels meus amics em va convidar a una reunió d’una organització que anomenaven “comissió de l’ordre” en la que ell hi participava. No entenia gaire el què deien, però allí s’hi respirava un ambient de camaraderia i aviat m’hi vaig afegir.
>> Un dia en Julian, així es deia el meu amic, em va explicar les missions que duien a terme. Em va dir que es dedicaven a avisar i advertir a aquelles persones que es ficaven massa en política i que no els agradava el General. “Només els espantem una mica”, em va dir tot fent una gran riallada. “Sobretot als comunistes. Si veiessis com corren”. Jo tenia ganes d’emocions i vaig demanar que em deixessin participar en una d’aquelles missions. Tres dies després a la nit estava en el lloc convingut. Érem quatre, el meu amic, jo i dos més que havia vist alguna vegada pel local on ens trobàvem i fèiem les xerrades. Al cap de poca estona va arribar algú que no havia vist mai, li deien capità. Aquest em va mirar i va dir que havíem de celebrar la meva primera missió. Ens va portar fins a una furgoneta i, allí ens va convidar a tots a un glop de whisky. Després ens va portar fins a un dels barris extrems de la ciutat i va assenyalar una casa. “Aquí viu un malparit comunista” va dir. “LI donarem una petita lliçó”. Vam entrar forçant la porta. Jo vigilava a fora i els altres tres van entrar a la casa. Vaig sentir crits, molt soroll i una dona cridant. No se què deia, jo estava molt atabalat. Un instant després els meus companys van sortir arrossegant algú. El van fer pujar, per força, a la furgoneta i el capità va arrencar ràpidament.
L’home va fer una pausa, va estossegar i va demanar una mica d’aigua. L’inspector es va aixecar i va anar a la cuina. Li va portar un got amb aigua que va beure gairebé d’un sol glop.
- No cal que continuï – va dir l’inspector – tot això li ha d’explicar al jutge, ja li he dit abans.
L’home no li va fer cas i va continuar el seu relat.
- Vam anar a un descampat, als afores de la ciutat. Allí vam sortir tots de la furgoneta i el capità va tornar a treure l’ampolla de whisky. Al cap d’un parell de rondes van treure a la persona que vam agafar. Es tractava d’un noi, no gaire més gran que jo. Deuria tenir uns vint anys. El vam començar a colpejar, tot insultant-lo. Rèiem a cor què vols mentre l’hostiàvem. El pobre noi estava fet un sant llàstima, ensangonat per tot arreu. Llavors el capità es va acostar a mi amb l’ampolla d’alcohol i em va fer beure un bon glop i em va dir “Nano, avui t’estrenaràs” i em va donar una pistola.
Va tornar a estossegar i va beure un altre glop d’aigua.
- Una pistola! Jo, només les havia vist a les pel•lícules!. Vaig sentir que em deia “ Apa nano, acaba la feina”. Jo, no sabia què volia dir, em va donar un altre cop l’ampolla i en vaig fer un glop ben llarg. Sentia als meus companys que reien i que m’animaven a prémer el gallet. Vaig mirar al noi, la cara ensangonada pels cops, la seva roba estripada i, els seus ulls. Déu meu! Aquella mirada no l’he pogut oblidar mai. Aquells ulls terroritzats, suplicants, i els crits dels meus companys, la pistola, el capità... Oh! Déu! No vaig sentir el tret. El noi va caure com un sac i, quan em vaig mirar les mans, estaven esquitxades de sang.
>> Vaig estar dos dies sense sortir de casa i quan ho vaig fer vaig caminar tot el dia per la ciutat, sense rumb; tenia la sensació que tothom em mirava, que tothom sabia el què havia fet. No m’ho podia treure del cap, la mirada d’aquell pobre noi em perseguia per tot arreu on anava.
>> Al cap d’un parell de setmanes en Julian em va dir que teníem una altra missió i que com que jo ja m’havia estrenat, aquest cop seria més fàcil. Estava terroritzat. Una altra vegada, no!
>>Aquell dia no hi vaig anar, ni aquell ni els següents. No volia més “missions”. De seguida vaig notar que els companys que havia fet a la “comissió de l’ordre” em feien el buit, i cada vegada em sentia més incòmode, per tant vaig decidir fugir de la ciutat. A partir d’aquí la història és irrellevant. Vaig donar tombs i més tombs fins que el destí em va portar fins aquí. He treballat de paleta, de pintor, de lampista... oficis que havia de treballar amb les mans. Unes mans tacades de sang. Si, inspector. Sóc l’Oswaldo Rojas, un criminal de guerra, i vaig cometre un assassinat. He intentat oblidar, fugir, refer la meva vida i enterrar tot aquell mal son! Però aquells ulls, aquella mirada, m’han perseguit tots aquests anys. Potser ja és hora de que es faci justícia i pagui pel què vaig fer. Tant de bo pogués canviar els fets. Tant de bo tingués una segona oportunitat, però malauradament ...
L’Oswaldo no va poder continuar. En Clivillé va agafar el telèfon mòbil i va trucar al sergent Soteras.
- Sergent, faci pujar una patrulla. Tenim al nostre home – Després es va dirigir a l’Oswaldo - Ho lamento però l’hem de detenir.
- Inspector, si us plau, hauria d’anar al lavabo.
- Molt bé, però així que arribin els agents...
L’inspector va comprovar que les dimensions del finestró del lavabo no permetien que ningú es pogués escolar per allí, i tenint en compte que l’estat de salut de l’Oswaldo, tampoc hauria pogut fugir.
En Clivillé va anar cap a l’entrada del pis per deixar passar als agents que en aquell moment havien arribat.
Un soroll sec els va alertar.
- Senyor, sembla un tret - va dir un dels agents
- Hòstia! – L’inspector va córrer cap al lavabo. Va obrir la porta. L’Oswaldo jeia a terra enmig d’un bassal de sang – Hòstia, hòstia, hòstia!

- Molt bé Clivillé. El cònsol xilè el felicita per la bona feina que ha realitzat – va dir l’intendent allargant un paper amb el segell oficial del Consolat – Ara ja pot tornar als casos en que estava treballant. Bona feina.
En Clivillé va sortir del despatx de l’intendent, i va sortir al carrer. Allí es va trobar amb el sergent Soteras. El va saludar.
- Sembla que està a punt de ploure – va dir el sergent mirant el cel
- Així doncs, crec que aniré a casa caminant.
- No vol que l’acompanyi en cotxe?
- Gràcies Soteras. Demà ens veiem.
En Clivillé va enfilar carrer amunt, mentre començaven a caure les primeres gotes.

Jacques Fiston
Teià, agost 2012

Comentaris

  • presentació llibre[Ofensiu]
    joandemataro | 08-11-2013

    no podré anar a la presentació del vostre llibre de demà dissabte 9 de novembre a Teià, però us desitjo un acte ben enriquidor i lluït ! Una abraçada i fins aviat, si tornes a RC ! ;-)

    joan abellaneda

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

  • Bona història[Ofensiu]
    EnricMadrona | 02-09-2012 | Valoració: 9

    Aquest dies estic seguint els relats que es presenten al concurs la segona oportunitat. El teu m'ha agradat força per la naturalitat amb la que llisca la història, l'ambient i els personatges. A veure si els relataires s'hi van sumant!

  • bon relat jacques[Ofensiu]
    joandemataro | 31-08-2012 | Valoració: 10

    ben narrat, situat en uns fets històrics perfectament possibles i amb una sèrie de reflexions de fons realment dures

    aprofito per agrair el teu comentari al meu poema de Teià, allà on vam compartir la infantesa

    una abraçada
    joan

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: