SI FA NO FA, COM SEMPRE

Un relat de: Sebastià Climent
Hem fet una sortida de curta durada, a pocs quilometres d’on vivim, amb l’únic objectiu d’escapar-nos de la boira per tal de poder veure una estoneta el sol i gaudir de la seva tèbia escalfor. Ha estat molt reconfortant. De tornada, tot just asseguts a taula per dinar, la petita de casa m’interpel•la: —Avi, per què aquí no veiem el sol?—

La pregunta que m’ha fet la meva neta, que està en plena etapa infantil d’innocència encuriosida, té tot el sentit si atenem les dures circumstàncies climatològiques que estem patint. Som a començaments de gener, el dia és gris, trist i monòton, idèntic als trenta anteriors que han passat d’ençà les primeries del mes de desembre. Feia anys que la boira no s’estava amb nosaltres tants dies seguits. S’hi troba bé, pel que sembla. Des d’aleshores, la boira persisteix embolcallant-nos amb el seu vel humit, espès, fred i gebrador que ens priva de la claror solar i de veure el nítid cel blau i l’horitzó il•limitat.

Així, doncs, no és d’estranyar la pregunta de la meva neta. És absolutament justificada. Però no és fàcil donar una resposta entenedora, sense entrar en consideracions de caire científic. La boira és, en un sentit metafòric, un ésser omnívor que ho engoleix tot: el sol, el cel, els colors, la perspectiva, les referencies, l’horitzó i les formes definides, bé siguin dels edificis, dels paisatges, dels animals o de les persones. I encara que a mi m’agrada la boira, penso que aquesta vegada ha ultrapassat el límits acceptables.

Volia respondre la pregunta de la meva neta amb alguna història que satisfés la seva curiositat, però no se m’ha acudit cap. Potser és que la meva creativitat també ha estat engolida i la meva imaginació encara segueixi emboirada.

En acabar de dinar, com per art d’encanteri, s’ha dissipat la boira i tot allò que ens havia amagat ha ressorgit novament. Fins i tot hem pogut gaudir d’una nítida solpostada. Badàvem contemplant-la, però a la meva neta l’interessava més un altre qüestió: —Avi, on és la boira? On se n’ha anat ara?—

Ja sé que els infants pregunten sobre tot allò que els crida l’atenció, atès que és part del seu procés d’aprenentatge. Però... Per què les criatures fan preguntes que els grans no sabem com respondre? Som a tocar de la festivitat dels Reis d’Orient i, de ben segur, sorgiran les mateixes preguntes de sempre i donarem les mateixes respostes, si fa no fa, com sempre.

Comentaris

  • Els infants fan...[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-08-2017

    ...preguntes perquè tenen el cervell despert i tota la curiositat del món. Encara no s'han anat erosionant amb desil·lusions i apaties. Son vius i volen saber. I quan ens pregunten ens obliguen a nosaltres a pensar i a buscar respostes. Que no faltin mai la canalla!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

134 Relats

245 Comentaris

76877 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però des de molt petit que visc a Lleida. La meva activitat en la vessant creativa - no pas en la laboral - s'ha basat preferentment en el dibuix a plomí, la pintura i el gravat, de les que n'he fet algunes exposicions. Aquesta activitat la faig compatible amb l'escriptura, essencialment, de relats curts.


sebastiacliment@gmail.com