Si ahir t'hagués pogut parlar...

Si ahir t'hagués pogut parlar... t'hagués dit:

QUE COM DE COSTUM aquest cap de setmana m'he tornat a sentir sola malgrat haver sortit divendres a sopar amb les companyes de feina i haver-me passat la tarda d'ahir a la piscina amb la meva filla per després acabar fent un pastís entre les dues i jugant a jocs de taula, QUE COM ACOSTUMO A FER darrerament intento fugir a estones de la presència dels altres per deixar lliscar alguna llàgrima, i QUE COM SEMPRE veig que la vida passa pel meu davant i se m'escapa mentre jo penso com m'agradaria viure-la i em qüestiono si en seré capaç.

Ahir a la nit vaig estar desperta fins un quart de quatre de la matinada estirada a la gandula de la terrassa. Mentre observava embadalida la lluna, que per cert era plena, intentava fer esforços per recordar com era aquella Laura que abans transmetia coratge i empenta i que no acostumava a sentir por, aquella Laura que sempre tenia en ment alguna il·lusió que volia fer realitat, aquella Laura que quan les vicissituds de la vida la posaven a prova trobava els mecanismes necessaris per tornar a enlairar el vol.
No sé perquè però ho feia en tercera persona, suposo que em quedava un pèl llunyana.

Em preguntava SI ERA MOLT haver demanat a la meva parella que em dediqués una hora del seu temps per la Festa Major, SI ERA MOLT haver esperat una rosa el dia de Sant Jordi que no va arribar perquè com sempre estava treballant i va arribar de matinada, SI ERA MOLT haver desitjat que no només m'escoltés sinó que em fes partícip dels seus pensaments, SI ERA MOLT haver esperat que per enèsima vegada no m'hagués regalat pel meu aniversari un perfum de Channel i s'hagués ocupat d'esbrinar que volia jo en lloc d'haver optat pel més còmode , SI ERA MOLT egoista volent al meu costat algú en qui compartir el dia a dia, SI ERA MOLT...
Em sentia morir!!!!

Recordo que vaig començar a sentir fred i vaig entrar a buscar una peça de roba per abrigar-me. Vaig sentir la necessitat de seguir contemplant la Lluna i de rememorar més aspectes de la meva vida malgrat alguns em fessin mal.

Pensava que hi ha gent que potser es contenta estant submergida en una vida vulgar, tenint un munt de bens materials però amb la contradicció de no tenir temps per gaudir-ne'n i encara menys per dedicar-lo als altres. Gent que no sap estimar, ni donar sense rebre res a canvi. Què patètic!!! Em fan pena!

Sense deixar de mirar el cel , semblava que esperés quelcom que em fes un senyal, que em digués quina és la millor drecera per emprendre de nou aquest camí tant complex que és el viure.
Era com si hagués estat molt de temps aturada en el mateix lloc sense decidir cap a on anar. Com sempre, la resposta només depenia de mi.

Si més no, també tenia motius per sentir-me molt satisfeta, doncs continuava pensant que m'agrada ser com soc.
Al cap i a la fi, l'únic que havia estat fent aquella estona era avaluar el comportament del meu company i el de la resta de mortals, no pas el meu. Encara em sentia amb forces per dibuixar un somriure!
Em venien el cap un munt de situacions, de paraules dels que ja no estan al meu costat, de records... i finalment podia tornar a pensar la Laura en primera persona: jo vull..., m'agradaria..., voldria que,....

Vaig marxar a dormir pensant que al dia següent ja no recordaria res de tot plegat, que com de costum intentaria oblidar i perdonar allò que em fa mal o no m'agrada, però veig que em va servir moltíssim, doncs avui només aixecar-me encara tenia ben presents els meus pensaments.
Crec que potser del que es tracta és de no oblidar, per així tenir més clar que és el que no vols que es repeteixi.