Sí, a tu Mia

Avui, la paraula és meva. Carta a la Mia.


Imagina't, em provoques tal desequilibri que no sé ni com introduir-te. Benvolguda? No, ni pensar-ho! Malvolguda? He consultat el diccionari i la paraula existeix, però no m'acaba de sonar bé. Puta Mia seria l'ideal, però no vull ser maleducada amb tu, més que res per no posar-me al teu nivell.

Doncs sí, Mia, vam trobar-nos fa prop de dos anys, no sé si tu te'n recordes. Et vas instal·lar còmodament dins meu, sense demana-me permís... poc a poc, sense que jo m'adonés que t'aporadaves de mi. Sense deixar-me gens d'espai per contratacar, et vas crospir les meves il·lusions, les meves esperances, els meus somriures.

No sé com ni perquè, però vas arribar disposada a no marxar. Vas assegurar-te d'arrelar-te bé, aconseguint així que, que cada dia que passés em fos més difícil desepallagar-me de tu.
No sé dir-te quan vaig començar a odiar-te... potser quan em vaig adonar que em dutxava a les fosques, o que ja no em mirallava abans de sortir de casa... o no... no et vaig començar a odiar fins que tu vas obligar a la gent del meu voltant a prendre'm la llibertat.

Els mesos anaven passant i l'angoixa es difuminava en creure que, mica en mica, et mataria. Però no. Tu a la teva... deixant-me passar uns dies en que sembla que tot funciona però de sobte... patapam... tornes aparèixer... quan menys falta em fas, quan més em perjudiques, arribes. I vinga, repetim la història, tornem a començar. L'esforç que he fet durant una setmana, o potser només durant un dia, ja no serveix de res. I tornem a sentir-nos pitjor que fa un mes, o que fa un any... o que fa dos. No tens escrúpuls, i apareixes mostrant la teva cara més cruel, la que s'apodera de la meva vida minut a minut.

I ja no en tens prou en que em senti malament cada cop que menjo alguna cosa. Ni en què em quedin els ulls plens de llàgrimes cada cop que en miro el mirall. Ni que m'odii. Ni en robar-me els somnis. Ni en apoderar-te dels meus dies. Ni en condicionar-me la vida. El futur. Vols destruïr-me... i estaràs contenta, maleïda, perquè ho estàs aconseguint.

Suposo, que tens molt clar que guanyaràs la partida. Què vols que et digui, que no deixaré que ho facis? Ho sento, aquest cop no mentiré. No sé si podré evitar-ho perquè també m'has anat prenent tota la força. Totes les ganes que tenia de llutiar contra tu es van apagant a mesura que passa el temps... no puc riure, ni reptar-te, ni amenaçar-te, ni prometre't. No sé quan podràs pujar dalt del teu pòdium... no sé si la meva derrota serà d'aquí dos mesos o d'aquí a deu anys. Però, si, venceràs. Sí, ho sé. Ho recordo cada dia. Pots estar contenta, imbècil.

No em sap gens de greu dir-te que ningú t'estima (excepte a tots els que tens enganyats, i que vivim en tu dia a dia sense ser-ne concients). Saps actuar molt bé, dissimuladament i en silenci, fins que algú s'adona que ho ha perdut tot per culpa teva. Et manifestes quan et ve de gust o, si tens un dia juganer, t'amagues a esperar que et trobin. Així t'assegures que com més triguin a trobar-te més assequible serà la teva victòria. Ets una tramposa. Jugues amb aventatge. No tens escrúpols

Saps el que em fa més mal? Que no tens cap remordiment. Que et vas alimentat de mi sense aturar-te, avançant, lentament, però segura de tu mateixa. I jo sé que no ets una bona influència, però em tens domianda, et faig cas, t'obeeixo. No sé a què estem jugant, però suposo que aguanti el que aguanti, la partida la guanyaràs tu. Has aconseguit apagar-me la vida. Treure'm persones que m'estimava. Treure'm els somnis i les ganes de viure. Ser una barrera per viure, i ofegar-me dia a dia.

M'has fet molt més dura, m'has omplert de dubtes i de pors. M'has fet créixer de cop, aprendre a fer coses que no tenia previst d'aprendre fins d'aquí un temps. M'has clavat un ganivet al mig de l'esquena i em fas viure un infern que no sé perquè m'ha tocat a mi. M'has fet conèixer el sentit més ampli de la soledat, m'has fet sentir incompresa i has aconseguit que cada dia em senti més insegura. M'has fet viure en un pou. Coneixent el sentit de la por més autèntica i fer-me trevassar la barrera cap a l'infern dels sentiments.

Sí... tornem-hi: aquest cop venceràs, ho tinc clar. Però molts altres cops has estat i seràs assessinada. Aleshores, maleïda Mia, seran totes les persones que han plorat al meu costat que riuran de tu. Algú altra trobarà el teu punt feble. I et mutilarà. I podrà refer la seva vida lluny de tu. Però recorda una cosa: no et refiïs de com puguis veure la gent que aguanta a prop meu el dia de la teva victòria, perquè a ells no els venceràs, no en aquesta batalla. No pateixis, que no s'oblidaran de tu, serà impossible mentre visquin, perquè canviant-me la vida a mi, els hi has canviat a ells. No ets fàcil d'oblidar.