Shock.

Un relat de: Mar
I em dol el cor. El cap. El pit. Els trapezis. Els peus. De no saber per què faig el que faig. De pensar tant. De no permetre'm respirar. De voler controlar. De no saber per a què camino.

Odio aquest buit. No el vull respirar.

M'aferro amb les ungles a l'aprovació dels altres, al menjar, a qualsevol pensament que em pugui tenir distreta, als acords socials sense sentit fora d'ells mateixos. Però és que dol tant... Tot m'està demanant que m'aturi. Ho intento. Fujo. Inspiro i fujo de l'exhalació. Una part de mi em suplica que m'aturi. L'altra plora embojida. Que no, que no, ara no pots, ara no, després, després, quan arribis, quan seguis, quan tinguis, quan siguis...

Mentida. M'enganyo. Cec que així seguiré "viva".

No sé que hi ha, ni tan sols si "hi ha". Tot s'està esfondrant dins el meu cap. El que creia que volia, el que creia saber, el que creia ser, el que creia que és dins, el que creia que és fora.

NO SÉ RES.

Només reconec algunes de les coses que creia, que es converteixen en plor. I que desapareixen deixant aquest regust de dol-alliberació a l'estòmac. Les altres em mantenen "viva". Em dónen aquest mínim de "seguretat", d'"estabilitat". Aquests mínims que no deixen de trontollar...


M'esfondro com un dòmino, peça rere peça. I vull i no vull deixar-me caure.

M'esfondro...

Comentaris

  • Contradiccions...[Ofensiu]
    Montseblanc | 21-10-2016 | Valoració: 10

    ...dubtes i desesperació. Només hi veig una solució. Comunica't. Abraça't (a tu, als altres...).
    Una abraçada i gràcies per escriure-ho.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: