Shangri-La

Lliure de tota esperança, m’encamino cap al que serà el que alguns en diuen “una nova vida”. Una vida que avança buida en la seva totalitat, caminant al meu cantó com un fantasma que subtilment pregona la mort. Hi ha qui diu que la fi de tota existència és la raó en sí de la mateixa existència. Que la mort dota la vida de sentit. Irònic – penso per a mi.
Poso un peu sobre el primer esglaó, sense massa esma, ensordida entre les profunditats. A punt per endinsar-me en un vagó fosc, replet de més fantasmes, que, com el meu jo passat, es deixaran carrossar cap a la visió d’un futur més pròxim però irreal. Carregat de fantasies, expectatives i pors. I jo ni tan sols els miraré per advertir-los de la mort de la seva ànima. Doncs ara ja, només és una qüestió de quilòmetres...
Un xiulet de fons em recorda que és moment de fer una última passa, la darrera oportunitat per mirar la realitat de cares, i mai més tenir pors.
Serà fàcil...


Sento el bategar del meu cor, frenètic, absorbit per l’adrenalina involuntàriament alliberada pel meu cos.
Pròxima parada, la mort.
Baixo del tren, i essent tan inexistent la meva presencia, ningú m’atura, ningú em deté. M’escolo sota un dels vagons, i estiro el meu cos en perpendicular. En un rail els peus, a l’altre, el cap.

Ara només és qüestió d’esperar.