Seu

Des que han tirat a terra la casa de la cantonada, aquella que ha deixat al descobert el festival de formes i colors que composa l'enrajolat de terra i els mosaics de les parets, queden visibles a ulls dels que anem a tirar la brossa als contenidors que hi ha al davant de la porta del convent, els balcons dels pisos que hi ha al costat.

Els primers dies, m'encantava observant les diferents estances que composaven la casa que va anar a terra i, probablement trigarà a aixecar-se de nou mentre no llencin uns quants suros on els promotors que la van dur a terra a cops de mall s'hi agafin fort i la puguin tornar-la a aixecar.

Al que anava, doncs que ja fa dies que la silueta de l'escala que pujava a la segona planta, em porta la mirada al balcó del segon pis on hi seu impertèrrit una silueta de noi sense samarreta.

Fuma. No se què fuma doncs el vent s'emporta el flaire cap una altra banda, qui sap si algun dia el baixarà a peu de carrer. De moment, només se que pràcticament no es mou, seu a terra i fuma. Mira el cel, o el carrer, o potser em mira a mi i pensa: des que han tirat a terra la casa de la cantonada, aquella que ha deixat al descobert el festival de formes i colors que composa l'enrajolat de terra i els mosaics de les parets, passa un noi a tirar la brossa que sempre mira cap al balcó.