Setembre a la memòria

El Pere, ben mudat amb la jaqueta i les sabates noves, va sortir de casa per anar a trobar a la Mercè. Li estranyava no haver vist a la mare per enlloc, però va pensar que devia estar comprant.
Al arribar al parc, va mirar el rellotge. Eren gairebé les cinc. Era el primer dissabte de setembre, el dia que havien quedat amb la Mercè per trobar-se. Ella tornava de passar les vacances al poble del seu pare com cada estiu. Al Pere li semblava que havia passat una eternitat des de l’ultima vegada que es van veure.
La seva Mercè, preciosa, tenia només quinze anys i ell setze. Com desitjava fer-se gran i poder estar sempre que volgués amb ella!
Va estar assegut al banc que ells en deien “el seu”, mirant les agulles del rellotge tota l’estona . Quan va veure que havia passat mitja hora ben bona, la seva impaciència es començà a tornar preocupació. No entenia què li havia pogut passar a la Mercè per tardar tant.
De sobte una mà se li va posar a l’espatlla i i una veu d’home que li resultava familiar li digué:
-Que fas aquí? Ens tenies preocupats!
-La Mercè… no ha vingut!
-Pare…no pots venir sempre aquí! La mare va morir fa anys! No te’n recordes?
El jove va agafar amb tendresa la arrugada mà del seu pare sense adonar-se que una minúscula llàgrima s’escapava dels seus ulls cansats.