Set d'asfalt

Un relat de: jacobè

La gent de la ciutat busca l'energia als pobles on diuen que hi tenen arrels
Jo, cerco on arrelar enmig de la multiculturalitat de la ciutat

Canvio les vistes al mar per la gran superfície d'asfalt
L'olor a pins humits per la fortor del Llobregat
Les cuques de llum del bosc de casa
per les llums de neó de la gran plaça

Em mudo a la urbs:
Intercanvio apartament minimalista
per un pis mal moblat i amb escarabats al cor de la ciutat

El doll d'aigua caramellada de la plaça de la vila
per les melodioses fonts de Montjuïc
Bescanvio para-sols insolats
per llibres esgrogueïts del mercat vell

Renuncio als carrers de fireta de la festa major
per les sessions de cinema en versió original
Odio la banda sonora de crispetes del cinema de poble
i que el monyo que em tapa la pantalla
m'obligui a veure el clatell de la veïna de dalt

La vida urbana no és sedentària
Faig camades i agafo el metro a poc a poc
Al poble no es respira millor
M'ofego entre les mirades saberudes

que em veuen però no em miren
A la capital, em miren però no em veuen
No sóc ningú i puc ser tota jo

Navego per la immensitat de la ciutat
Entre la multitud però lliure de tots ells
A la casa del mar, sola, però lligada a la gent

Em perdo en la línia del vast horitzó que veig des del meu balcó
Des del cel obert del pis de ciutat
oloro la vivesa del veïnat

La ciutat em respon amb generositat
Puc triar entre múltiples tonalitats
Al poble de vells pescadors
conec el color del mar
Em sé tots els seus blaus

He nascut en llibertat i ara no puc nedar
Necessito empresonar-me a la ciutat comtal
La muralla de l'antiga fortalesa em delimita,
les seves artèries em guien el pas

Asseguda al sofà de casa
els meus ulls naufraguen en la gran massa,
mar estancat
A la ciutat tinc la meva vida a l'abast

El mar que em gronxava d'infant avui m'ofega
De nena m'asseia a les roques on l'aigua ens venia a acariciar
Ara sóc massa pètria per rebre totes les abraçades que et vaig rebufar
No hi veig res més enllà on els dos blaus es donaven la mà
I el bosc ja no acarona el mar

Serrejo pels turons de Barcelona
i em conformo en albirar el seu mar contaminat
Reconec la bellesa de la incansable ciutat

La ciutat que tan estimo té cent portes per sortir i entrar velejant
Sola, al poble només em puc endinsar al mar


Comentaris

  • La independència dels PPCC...[Ofensiu]
    NiNeL | 24-12-2006

    Hauries de llegir aquell tros on en Bauçà entra a un autobús, les mans dins les butxaques, plenes d'aranyes que tornen vives! és brutal...

    M'agrada trobar-te asseguda a la teva Barcelona, llegint-lo plena d'aquell somriure tan dolç que te vaig descobrir. On és el lloc aquell d'on emigres i que jo cerc?

    Bones festes plenes de números!

    NiNeL

  • Una set molt respectable[Ofensiu]
    roda03 | 18-04-2006 | Valoració: 10

    Hola Canço,
    T'acabo de descobrir i em sembla que he fet un descobriment molt important, m'explicaré. Jo sóc de poble i me l'estimo moltíssim. i a més sempre he dit que la ciutat m'ofega. Però en llegir-te he sentit el contrapunt de la meva defensa del poble per la teva de la ciutat. I potser, des d'avui, hauré après a llegir amb més humilitat, perquè sense adonar-no-se'n tendim a enaltir el que ens agrada a nosaltres i tot i ser molt respecutosos, no escoltem ni llegim amb la suficient atenció escrits com el teu. Et felicito, de veritat, i et dono les gràcies per fer-me veure aquesta visió tan particular de la ciutat que tot sovint els de poble, inconscientment, despreciem.
    Perdona la meva sinceritat, però fins avui ningú m'havia convençut, encara que si vols et convido als "records del meu carrer" i així podem intercanviar emocions i desgs.
    Brindo per haver-te descobert,
    Roda03

  • Els seus batecs, el nostre jo[Ofensiu]
    angie | 08-03-2006

    Un poema que m'ha encantat llegir, doncs sóc nascuda a ciutat i des de fa poquet he deixat Barcelona per un municipi proper, petit...
    Sempre necessito tornar i sentir tot això que tan bé descrius... l'anonimat, el ritme del seu cor, el soroll arriba a fer-se banda musical i la buidor física no existeix. Et semblarà de bojos però et confesso que fa poc, vaig agafar el metro per a notar el contacte de la gent, l'olor de les andanes reescalfades i els circuits de la meva ment s'activaren de nou... L'enyoro molt!
    Encara que malalta, la ciutat lluita per regalar-nos un somriure irònic i fer-nos convidats cada cop que la visitem...
    Fins ben aviat, bonica meva.

    Bé, cançó... m'ha fet contenta llegir-te i que siguis part de la ciutat com en sóc jo... (sigui la ciutat que sigui)

    angie

  • Set d'asfalt[Ofensiu]
    George Brown | 07-03-2006

    "Sentado solo en un banco en la ciudad
    con tu mirada recordando el litoral
    tu suerte quiso estar partida
    mitad verdad, mitad mentira,
    como esperanza de los pobres prometida.

    Andando solo bajo la llovizna gris
    fingiendo duro que tu vida fue de aquí
    porque cambiaste un mar de gente
    por donde gobierna la flor
    mirá que el río nunca regaló el color.

    En Buenos Aires los zapatos son modernos
    pero no lucen como en la plaza de un pueblo
    dejá que tu luz chiquitita
    hable en secreto a la canción
    para que te ilumine un poco más el sol.

    Cualquier semilla, cuando es planta, quiere ver
    la misma estrella de aquel atardecer
    que la salvó del pico agudo
    refugiándola al oscuro
    de la gaviota arrasadora de los surcos."

    - León Gieco -


    cançó,

    el teu poema m'ha recordat aquesta cançó... però una mica al inrevés, tu canvies el poble per la ciutat.

    Reconec que a vegades és alliberador l'anonimat de la ciutat... però això també comporta no formar part de res i soledat, cosa que en mesura està molt bé, però com a forma de vida pot ser una mica depriment.

    Discrepo sensiblement sobre l'elogi total a la ciutat... si que té molts avantatges, sense anar més lluny, la quantitat de serveis que en un poble no trobarem mai... però els pobles tenen un avantatge que un ciutat mai podrà assolir: el silenci... caminar uns minuts i endinsar-se al bosc, seure al terra i escoltar el silenci... una forma com una altre d'aillar-se del món, però formant part d'un tot.

    una abraçada,
    GB.

  • Trencant tòpics[Ofensiu]
    filladelvent | 04-03-2006

    M'ofego entre les mirades saberudes

    que em veuen però no em miren
    A la capital, em miren però no em veuen
    No sóc ningú i puc ser tota jo



    Amb aqust poema t'has carregat el tòpic del beatus ille... tota l'ètica d'Epicur a la merda, hehehe. La veritat és que m'ha agradat molt per la originalitat i la honestedat, i també sobretot per la coherència de les teves paraules. Celebro que tornis a escriure, i espero que continuis per aquest camí, que m'ha agradat molt.

    Ah, la poesia de Bauçà també molt ben trobada.

    Salut!

    -Filladelvent-

  • Entec...[Ofensiu]
    AVERROIS | 28-02-2006

    ...que et vulguis perdre entre la gent de la gran ciutat i que ella, mare de tants, et retorni el seu amor. Pèrò sinó haguessis mamat la salabró de la mar i el suau vent acaronan-te la cara, potser volaries per trobar aquesta mar de milions de tonalitats blaves. Una abraçada.