Sessió de pintura- 1

"La pintura és un art, i l'art en total no és una creació inútil d'objectes que es desfan en el buit, sinó una força útil que serveix al desenvolupament i a la sensibilització de l'ànima humana. L'art és el llenguatge que parla a l'ànima de coses que són per a ella el pa quotidià, que només pot rebre d'aquesta manera ".

Wassily Kandinsky

* * *

T'he conegut a través d'un comentari al respecte de El poema més trist de Relats en Català


He visitat Maridatge i així he descobert que compartim dues passions: l'escriptura i la pintura (o dibuix).

Potser influït per alguns dels primers relats il·lustrats que vaig llegir (Colección Historias Selección, per exemple) la meva primera "novel·la" (amb vuit anys) la vaig acompanyar de dibuixos acolorits. Encara la conservo, enquadernada per mi mateix (La "famosa" editorial AAA!). Gràcies a tu l'he recordat.

Després, les dues passions es van anar separant.

D'una banda, escric, robant temps al temps. De l'altra, continuo pintant, robant temps al temps del temps (alguna exposició, alguns quadres venuts ... i la incertesa de no saber on paren).

Veig que tu encara mantens el nexe.

Una afectuosa salutació.

Nôcnera.

de pintura és més "natural" que la de l'octogenària del meu darrer relat. Si més no els teus "dibuixets" tenen un traç ben personal i uns colors legals. De tota manera sempre estàs a temps d'experimentar i veure com et queda el cos de satisfet o d'atabalat o vés a saber.
Encantada de passar pel teu estudi. S'hi ha d'estar de conya amb tot el que dius.
Una abraçada plena de color ( posem que sigui de color rosa... ha, ha!)

Mercè

Quina alegria tornar a rebre un comentari teu després de tant de temps, amic Ramon! No t'has de fer tan car de veure, home, que t'envyoro entre tant!

Sobre l'explicació que em demanes a PARAULES HUMANES, t'he de dir que el darrer nano, Coneixement, intenta fer un joc de paraules entre el sentit bíblic i el matemàtic del terme "paràbola". No sé si amb això ja et dones per explicat...
Sobre el teu delit pels nanets i les paraules, ja el coneixia i n'he gaudit tot sovint de les teves creacions... Per cert, que tal si "m'ofereixes" un preverbi per degustar? El pots deixar a sota mateix dels altres PREVERBIS...
Respecte al tema dels rovellons... aviat tornarà a ser temps, oi? A veure si m'ofereixes una degustació de les teves "captures", que segur que les saps preparar per a què resultin ben gustoses!

I ara pel que fa a aquesta Sessió de pintura, t'he de dir que té un aire innegable a confidència tranquil·la entre amics, a conversa propera entre autor i lectora sense presses ni més motiu que el simple plaer de parlar de les nostres coses, de les teves coses que puc fer meves després de llegir els teus "renglons curts".
I em fa néixer una pregunta: perquè la 1 després de la 2 i la 3?

T'envio una abraçada simple, clara i forta,
Unaquimera

de sentiments i colors, de músiques i esperances.
Com puc pensar que ets simple? De cap manera. La teva postura davant la vida és la d'una persona intel-ligent que sap gaudir-la al màxim.
El fet de que el meu primer relat en prosa fos, diem-ne , una mica profund no implica que jo no disfruti, al màxim de totes les coses bones que la vida m'ofereix.
Gràcies pel comentari, rnbonet.
Bona entrada de tardor.
Nonna_Carme

Com envege el teu espai privilegiat amb llum i solitud, on pots recollir-te per pintar i escriure. També és important tenir temps per "aquests menesters", però el més important és tot el potencial artístic que tens, i que d'aquesta manera pots desenvolupar.
Així que, els veritables beneficiats d'aquest espai som tots nosaltres.

Una forta abraçada, paisà!

FRANCESC

PS Com ja t'hauràs enterat pels diaris, la Ford torna a la càrrega... (ERE que te ERE)
Estem tots amb l'espasa de Damocles dalt del cap!

És un privilegi disposar d'un espai íntim i teu, però ho és més saber donar-li vida pròpia amb l'expressió dels teus sentiments, amb els colors que t'evoquen la nostàlgia i l'esperança.
Els teus versos m'han ajudat a entendre com en sento quan, reclosa en el meu espai per escriure, la nostàlgia m'envaeix el pensament i sovint he de fer l'esforç de trencar el moment per acceptar el present, posant-hi una mica de llum, com dius tu d'una meravellosa manera "com una ofrena diària" per no perdre la identitat.
Gràcies per compartir els teus moments.
Núria