Ses tres padrines

Com en el conte de "La bella dorment", a casa vàrem tenir la sort de comptar amb les arts de tres fades padrines: Pepita, Maria Carmen i Adelina, de les quals conserv els meus primers records de la infantesa: banys dins d'un llibrell al lavabo que donava a un balcó pel qual entrava un raig de llum tan blanca i pura com aquella estampa o a la pica de la cuina xopoiant i esquitant-les.

Jocs entre mims i carícies, cançons i rialles, que posaven la banda sonora a aquestos retalls en blanc i negre.

Enremolinats al voltant d'una taula braser, on m'amagava per gaudir d'un dels grans plaers de la primera infància: el "xupete", aquell objecte del desig, perseguit i maleït que guardava baix la taula per anar fent-hi incursions furtives i així evitar la vergonya de mostrar-ne la meua primerenca dependència davant les visites.

Moltes tardes d'hivern baixàvem de l'escola apressats i en pujar a casa trobàvem n'Adelina compartint confidències amb ma mare davant d'una tassa de te amb llimó. En vore'ns se li obrien els ulls i el somriure i, sense necessitat de paraules acompanyant una mirada còmplice, ens donava una moneda perquè baixàssim a Can Vadell a comprar un tros de flaó del qual fruíem intensament abans d'anar a jugar.

Quan a l'escola ens explicaven què era el cel, jo ho podia entendre fàcilment, havia de ser quelcom paregut a una d'aquelles tardes envoltat de tendresa al calor de les tres padrines.

Perquè la presència de les padrines és la que més s'aproxima a la figura onírica dels àngels:

Na Pepita amb un cor que no li cap al seu pit i amb una veu angelical i prodigiosa de què podíem gaudir en els cors de l'església de Sant Elm fent les coreografies a les misses del capellà "guapo".
Na Maria Carmen, la més jove de les tres, que els donava el contrapunt d'atreviment i modernitat, festejava amb un jove barceloní (després pare dels seus fills) que em va regalar una càmera fotogràfica que va immortalitzar les nostres gestes al barri.
I n'Adelina, la meva preferida, d'aspecte fràgil i delicat amb un cor que bategava molt a poc a poc i que sempre la va tenir en un puny. Sempre donant-se als altres com a bona tieta, un paper que exercia amb vocació i dedicació.

Per això quan el mossènyer en el seu funeral va pronunciar aquelles paraules no les vaig entendre: "No és moment per riure, ni per expressions cordials....". Com no he de somriure si vares ser tu qui em vares ensenyar a fer-ho, amb aquella conversa sempre franca i una rialla continguda i entremaliada, jugant amb les paraules i els seus dobles significats, sempre disposada a agradar i a ajudar.

Te'n has anat, però sé que tu no voldries dol, ni plors ni compassions. La tristor de no tenir entre nosaltres la teva delicada presència es dilueix escoltant aquelles rialles i cançons que varen modelar la nostra infantesa.

Els dèbils però constants batecs del teu fràgil cor cansat han fet que per les nostres venes corrin les matèries més escasses i precioses de l'ésser humà: bondat i tendresa; valors que avui no cotitzen a l'alça a una societat (mercat) més preocupada per altres menesters però que conformen el llegat més preat que ens has deixat, Adelina.