Sergi: El meu estiu.

No se el que sento per tu i et juro que tant de bo ho sapigués. T'imagines que fos tant senzill com resoldre una equació? No millor no, que a mi em costa resoldre equacions... hauria de ser tant senzill tant senzill com somiar que això si ho sé fer bé. Tinc pràctica. Somiar, i els meus sentiments solucionats… que bonic!
Sergi, Sergi Sergi... Estic tant confusa, i tu que no m'ajudes, tu ho compliques més, a vegades penso que saps el que sento per tu i que t'agrada veu-me patir, i encara ho compliques el doble infinitament més.
Saps? tot era tan tan bonic que crec que ha estat la millor època de la meva vida, i a sobre era estiu, com no havia de ser bonic? Sentia que encara que fos molt a n'el fons senties alguna cosa per mi, que a tu també se't posava aquell somriure tonto quan em miraves, que quan em senties aprop el cor t'anava mes depressa, que no et sortien les paraules, que pensaves amb mi encara que fos una mil·lèsima de segon de les teves 24 hores, es que tot era tant bonic, no em cansaré de repetir-ho… i tu d'alguna manera eres meu i jo era teva...
Potser va ser aquell darrer vespre on es va rompre tot… sincerament, nose el que ha passat entre nosaltres, potser "lo nostru" nomes era cosa d'un estiu, que va arribar amb els primers rajos de sol i se'n va amb els darrers, encara que tu i jo no vam tenir passejades per la platja, però per mi va ser el doble de bonic que en les pel·lícules.
Com una tonta em vaig fer il·lusions pensant que tot això que havíem començat aquest estiu no tindria punt i final, que a l'hivern a Barcelona li donaríem punt i seguit. Sapiguesis com hem brillaven els ulls per tu tot aquest estiu, i encara em brillen…
Et prometo que falten dits molts dits per contar les vegades que he arribat a llegir els teus missatges, llegir les nostres conversacions, reviure moments passats, si tanco els ulls encara et sento damunt meu, sento com em toques, com sospires...
Però, suposo que ets com tots, que nomes veis les noies com un objecte per utilitzar, que mentre jo m'enamorava de tu i confiava que tu fessis el mateix tu em veies com un objecte per passar l'estona. Que trist es pensar això, perquè em fa mal, perquè ets tu, un altre no m'importaria però venint de tu si, em pensaves que eres diferent… quantes vegades hauràs sentit aquesta frase?
Saps m'agradaria dir-te que de partir d'ara t'oblidaré que ja n'hi ha prou de patir… però et mentiria perquè el primer que faria després es escoltar la canso de "Enero en la playa" de Facto delafe, perquè m'agrada que em recordi a tu…
Estic ben perduda Sergi, tant de bo et pogués entregar aquest escrit i que fossis tu el que em dones la solució. M'agradaria tant explicar-te el que sento, però es que em quedaria sense paraules, perquè no ho sé ni jo… nose el que sento per tu, sincerament. I no m'ho mereixo...

Sergi, tu cada dia, ets un raconet del meu món..

PD: Mentre estava escrivint aquest relat he estat escoltant aquella cançó que tant hem recorda a tu i que jo l'he feta nostra, espero que no t'importi Sergi.
"subimos a casa hacemos el amor y sudamos tanto que nos deshidratamos.."

http://www.goear.com/search.php?q=enero+en+la+playa+facto+delafe