Ser polinèsia no et fa més diva

Un relat de: plomadacer
La Mercè s'afanyà per arribar puntual a la cita. Com se li podia ocórrer a la Natàlia celebrar una reunió d'amigues un dimecres al matí? D'acord que a una d'elles feia sis anys que no la veien, però seria que no hi havia dies!
Quan arribà davant la cafeteria, ja les trobà a totes dues segudes a una taula de fora. En ple març carregat d'escorrialles d'hivern... Pensà que es tractava d'una altra de les idees de la Natàlia, però de mica en mica s'aniria adonant que no era així. La Natàlia la saludà com sempre i l'altra s'aixecà i se li abalançà amb dos efusius petons: "Nenaaaaa, quant de  teeeemps!!"Ja assegudes, la Natàlia apropà a la Mercè un platet amb una mena d'aperitiu de color fosc i aspecte llefiscós.―Cloïsses amb vinagre de Mòdena. Prova-ho. La  Burroca  diu que són delicioses!La Natàlia i la Mercè es quedaren soles, mentre la tercera amiga marxava un momentet de res a la "toilette". Quan va ser a una distància prudent, la Mercè no se'n va poder estar:―Per què li dius  Burroca  a aquesta? No li havíem dit sempre Maria Teresa?―Deixa-la, deixa-la! Ja fa temps que va decidir que la identitat d'una persona és massa important per a subjugar-la a uns fonemes determinats i fixes que un mateix no ha escollit, i ara busca els que a ella li agraden per a cada moment. Fa tres mesos es deia  Lakhonho.De nou totes tres a taula, el cambrer hi anà a prendre nota. La Natàlia demanà una tònica i la Mercè un tallat. La  Burroca  girà el llarg i bru coll vers el cambrer i li demanà la carta de xampanys. L'home, tot un professional a punt de jubilar, quedà sorprès per la inesperada petició, però immediatament reaccionà:―Em sap greu, xampany no en tenim, però si vol, li porto un "benjamín".La  Burroca  esclatà a riure, amb un repertori d'aguts gens contagiosos. Quan en tingué prou, s'eixugà les llàgrimes amb un mocadoret de seda i li respongué amb veu que volia recuperar l'enteresa:―Doncs porti'm un suc d'aranja. Amb cinc mil·ligrams d'estèvia i dotze gotes de  Moskovs... Del millor vodka que tinguin. Ah, i amb tres glaçons de mida mitjana que no estiguin foradats. Gràcies.La Mercè, veient que les altres dues ja s'ho devien haver explicat gairebé tot, volgué encetar una conversa amb la  Burroca:―Així doncs, com et va la vida?―Estupendament bé! No hi ha res com ser  nukualofana, us ho dic jo, que ja fa uns quants anys que me'n considero.―Nukualofana? ―s'estranyà la Mercè―. Per què no  nukualofesa  o  nukualofenca? Hi ha algun lloc on puguem comprovar quin és el gentilici correcte?―Voleu que ho busqui pel mòbil? ―s'oferí la Natàlia.―I quina importància té? Què fem encara parlant d'això? Sóc jo la que viu a  Nuku'alofa  i per tant la qui decideix com definir-se en el seu rol de resident ―sentencià la  Burroca  amb un somriure d'orella a orella. Després cridà com si volgués que la sentissin a l'al·ludida ciutat:―Cambrer!El senyor prejubilat impecablement uniformat respongué al sonor crit.―Porti'm un altre suc. En aquest hi ha un mosquit ―assenyalà la  Burroca.El cambrer trigà a servir-li la nova beguda el temps que li portà passar-la pel colador i fer el viatge de tornada a la taula.Fou llavors que la  Burroca  s'interessà per la Mercè:―I tu què? Continues... igual?―Doncs sí, amb la mateixa feina al banc.―Ah. El mateix càrrec, i suposo que tens el mateix marit...―I els mateixos fills, i la mateixa casa, i la mateixa hipoteca ―seguí la Mercè amb un to marcadament sarcàstic.―I els mateixos gnoms de plàstic a l'entradeta d'aquell diminut pati que no hi toca mai el sol?― deixà anar la  Burroca, amb la consegüent col·lecció de rialles agudes, encara que aquest cop menys  intenses― Ai, perdona nena, però és que m'ho has posat en safata ―culminà, mentre feia que s'arreglava la llarga i rissada cabellera de color caoba.La Natàlia canvià ràpidament de tema:―I ara què fas per allà,  Burroca?―Doncs mira, últimament m'ha donat per posar "Allò que el vent s'endugué" en versió original i amb subtítols en georgià antic a la pantalla de cinema que tinc a la piscina.―Quina combinació més inesperada! ―expressà la Natàlia.―I que ho diguis! Crispetes i clor, només de pensar-ho ja em ve mal de panxa ―deixà anar la Mercè.―No, dones! L'aigua de la piscina és la del mar, contínuament renovada. A  Nuku'alofa  en tenim tanta com en volem. I és gratis ―afegí, amb expressió d'estar proporcionant una informació summament interessant per a les altres dues.La Mercè feia estona que n'estava farta d'estar allà asseguda i mirà el rellotge tot i no fer-li falta saber l'hora que era.―Quin greu que em sap, però és que he de marxar, ja!―Què has de fer que no pugui esperar? ―s'estranyà la  Burroca.―Un munt de coses, però la més important és la d'evitar seguir en contacte amb la  pseudoneomediocriosi.―El què? ―preguntà la Natàlia arronsant el front.―És una paraula que m'he inventat. N'hi ha que se n'inventen per fer referència a un mateix o a tot un col·lectiu. Jo, mira per on, ho faig per denominar a una amenaça.―Nena, no et segueixo ―digué la  Burroca, fingint que no comprenia ni una paraula.La Mercè féu un gest al cambrer, i quan aquest s'apropà a la taula, ella s'aixecà i li entregà un bitllet.―Cobri-ho tot i quedi's amb el canvi.―Moltes gràcies, senyora ―respongué el somrient cambrer, conscient de la generosa propina.―La  pseudoneomediocriosi  consisteix en una exhibició de pretès esnobisme excèntric tenyit d'exotisme de postal barata. Natàlia, et recomano que no t'exposis al seu efecte, perquè no voldria haver d'anar-te a buscar a una ciutat on mai no has estat, dins un jacuzzi que no tens, mirant, en una pantalla de plasma que no et pots permetre, l'enèsima entrega de "Rambo" en un anglès que no domines, amb subtítols d'una rebuscada llengua que no coneixes. I que perquè em facis cas, hagi de començar a unir síl·labes aleatòries que formin un nom poca-solta amb el qual et puguis identificar durant més de cinc minuts.Abans de marxar, la Mercè, amb la cabellera voleiada pel vent fresc de març, girà el cap lleugerament envers la  Burroca.―Que tinguis un bon viatge de tornada cap a la "teva"  Nuku'alofa... Maria Teresa!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: