Sequera d'inspiració

Era temps de sequera, sequera d'inspiració.
La cercava com aigua al desert i moria degut a la deshidratació.

Augmentava el volum de la música, tancava les llums i observava la immensitat de la foscor buscant en ella algun record trist, que em fes plorar, cessant així aquella sequedat.
Però la sequera seguia present.

Dies més tard fullejava un llibre. Era un llibre vell, molt vell i trist, molt trist. Ja que mai ningú escriu relats alegres perquè l'art no és fruit de la felicitat.
Creia que llegir m'afogaria en un mar d'inspiració però nedava massa bé.
Com era d'esperar, la sequera engradia.

La setmana següent vaig omplir la banyera d'aigua calenta i m'hi submergí.
M'hi estigué tanta estona en la seva recerca que la meva pell semblava envellir, com si haguessin passat anys allí dins, com si la falta d'ella em fes vella.
Necessitava hidratar-me, volia escriure fluidament com solia fer feia mesos però altre cop la sequera m'envaia.

El cap de setmana vinent aní al mar.
Gaudia del lent so de les onades, de l'irritant cant de les gavines i la fressa del vent.
Vaig veure com el Sol i la Lluna jugaven a fet i amagar un dia més i això inspirà la inspiració a expirar altre cop i la sequera romania.

Avui m'he parat davant del mirall, pensava que potser havia tingut la inspiració davant tot aquest temps, que potser aquesta sequera era de fet la més pura inspiració.