Sepeli en sèpia

Com una fotografia antiga, com un full antic -com tenyit amb te o cafè- així va ser la vida d'aquell glàpat femella del Corredor-el Montnegre.

La van trobar morta i mig menjada per formigues i cucs i la van colgar, tot solemnes, els nens de la masia.

La nena, que havia captat unes energies que li estremien la pell del braç dret, o la de la cama esquerra o li causaven com unes dutxes de pessigolles a la closca, va voler escriure sobre aquell ser simpàtic, útil, bell, estimat. Perquè havia recordat que de tant en tant, mentre l'amfibi havia estat viu, havien coincidit per aquells paratges, s'havien mirat i alguna cosa s'havien 'dit'.

Mentre una tia soltera sense fills -octogenària, carregada de taques de l'edat a la cara i amb la pell dels braços penjant-li fins a la cintura que no tenia- treia greix als ronyons de xai que la carnissera li havia regalat en plorar l'altra una economia de subsistència, la nena es va situar sota una alzina surera magnífica que semblava folrada de pedra treballada. Aquell arbre era el rei d'una llenca de terra, per benevolència del destí en format interès humà: si li despullaven el tronc se'n podien fer centenars de taps, àdhuc per a orelles d'elefants que no volen sentir trets reials i morir i haver d'enviar el seu descomunal esperit a perseguir eternament els autors de l'atrocitat. Per això les alzines normals, dominants, havien estat cremades. La nena ho sabia d'haver-ho sentit explicar un cop i dos i tres a un oncle amant de la terra i professor universitari.

Aquella granota, en el passat no massa passat, en una fotografia en sèpia al cervell de l'infant, s'havia atipat de formiga grossa i de cargols bovers o del fonoll. Somreia, la nena, en visualitzar la bestiola atipant-se, afartar-se. No havia fet un rot i tot?

La tinta del bolígraf era negra com tinta de sèpia, pensava. A l'amanida, quan la mare existia, hi sovintejava l'alfals germinat. Al cap de la nena les imatges continuaven brotant i creixent. Com ara la granota raucant sota una lluna vermella del signe peixos (informació de la veïna, aquella dona del cap rinxolat i les ulleres color taronja que vivia en una cort remodelada i amb un fotiment d'espelmes i dos fills a quinzenes, un gos salsitxa i un gos sucresitxa). Aquella dona que en la crisi de la mitjana edat feia petons als gripaus rient sota els efectes del vi ecològic que l'oncle femeller de la nena elaborava i que deixava fer-ne tastos si, de retruc, entre conversa animada i una cassola amb una bona picada de base, li provaven una altra cosa.

O aquell matí ni de fred ni de calor, sense color solar, en què un estudiós de l'escatologia va enganxar la glàpat defecant i li va estroncar el gaudi. La nena va sentir que ella també s'emprenyava quan l'animaló va fugir, potes enlaireu-me. Li calia caca fresca, a aquell individu profanador d'intimitats? Sí, se la va endur, juntament amb una altra de seca, d'aspecte d'incens, de color cendra, després d'haver-ne triturat una mica per examinar-ne el contingut.

La nena continuava, en una llibreta d'espiral amb fulls quadriculats, sense seguir cap ordre comptant cada quan tocava una nova línea. Li era impossible. La rauxa verbal, potent i veloç, no ho requeria.

A l'ampit de la finestra de la cuina, a tocar del gessamí d'olor marejadora, l'hi va veure uns quants cops. Una llum de jardí-pati-hort, rústica i feta a mà per una tieta terrissera que enviava tothom a la porra perquè si ho feia a pastar fang l'hi trobarien i no era gens el cas, gens. La granota lluenta i esquitxada de tons de bassa i caminoi humit, ulls arxiobservadors, feia l'efecte d'una estatueta divertida, amb una simbologia que ni idea. Aquella silueta que de tant en tant es bellugava i endrapava algun insecte...mentre, com pràcticament cada nit, una brisa conduïa a oïdes de fins i tot el besavi mig sord els cants-mantres d'un grup de gent que en una casa semienrunada no massa lluny alimentaven l'ànima amb aquelles repeticions. La granota l'insecte i aquelles persones anònimes en secta. La nena i el color sèpia sense imatge per allò: no es mostraven mai. Serien fantasmes rànids?

I encara una altra fotografia mental ben desada. El glàpat femella dins una sabata de xarol de taló; dins el bolso de pell de serp neoafricana; dins una cavitat del picardies preparat per a una nit mil vegades igualment preparada; o... el que fos de qualsevol de les amigues que el pare convidava a sopar i dormir, aquelles dones com clonades amb riures més falsos que aquells duros que no sabia què eren si no li'n feien cinc cèntims. L'amfibi -expressament murri?- fent xisclar aquelles fèmines abominables...li picava l'ullet? En sèpia tenia arxivat el moment que una d'elles, davant un mirallet portàtil es treia un pèl de la barbeta que, inquieta, no podia deixar de palpar-se amb dessassossec. La granota, amb una llengua hàbil, va voler-li guarir el porus depilat amb un toc enganxifós que la va fer desmaiar. Sort que la cadira de fusta d'olivera -herència d'herència i d'herència- no va prendre mal.

La nena, quan fos adolescent, tornaria a escriure sobre la granota. Faria que la seva mort no hagués estat natural, sinó producte d'un vodú conjunt d'aquelles harpies. I que un amant de la fauna les engegés a la merda, a un pou d'arenes movedisses d'excrements d'amfibis torturats, musicat per mantres i rialles causades pel vi sense sulfits i aromatitzat amb ronyons de xai a la planxa amb all i julivert...tot en el marc incomparable del Corredor-el Montnegre.