Senzilles trajectòries matutines

M'he llevat amb ganes de pausa, de no accelerar el pas i moderar l'angoixa; he baixat les escales de casa a peu, mesurant cada pas com si hagués de ser el darrer.
Plovia, he enfilat la baixada fins al metro; davant meu una noia, també amb paraigua,...M'he fixat de lluny en una certa dubitativa conducta, imperceptible gairebé: potser s'ha girat més del compte,... o tal vegada el seu pas fora més vacil·lant del previsible. A la seva alçada, jo duia el paraigua agafat per la "varilla" per tal d'acostar-me'l més al cap, igual que estava fent ella. Aleshores, de forma inversemblant, m'ha dirigit la paraula per fer-me notar que tots dos el dúiem igual, que tots dos érem iguals en aquell moment, cosa certa; l'he mirat i li he somrigut llargament i amable com si fos una filla meva - o més encara perquè per desgràcia soc massa dur amb els meus fills - . Ni era guapa, ni era llesta ni era blanca, era natural, era senzilla, comprovava que érem iguals sota la pluja,...
Però el dia em fornia ja de bon començament una altra alegria visual: veia uns metres més endavant una parella desigual en el sentit que la noia, indistingible per la roba, era més alta i els seus braços estàvem per sobre dels d'ell, que la agafava per la cintura. El paraigua cobria , en aquell instant, més al noi que a ella que era qui el duia, fins que s'han acostat l'un a l'altre un xic més, si era possible. Però el que cridava l'atenció era aquest gest tan natural de l'abraçada, feta amb la tensió, el frescor, la desimboltura precisa, amb la asimetria que l'atzar havia volgut, irradiant el carrer mullat i encara més, per tal com els obligava a mirar tots dos recte endavant, units,...
No n'he tingut prou, o és que estic sensible aquest primer dilluns de primavera? Al vagó del metro un home descalç i brut m'ha demanat l'hora: descalç (i amb nua testa! no mullada) Havia hagut de córrer? Són les vuit i quart li he dit, en català i en castellà. Ha empaquetat la manta i una altra roba que duia en una bossa d'esport que devia haver trobat ales escombraries i s'hi ha assegut a sobre, com qui està cansat de caminar. Tot seguit s'ha posat a llegir el diari gratuït: uns titulars sobre Messi i uns altres sobre les escoles bressol. El seu cos no estava rentat i desprenia olor corporal però no era una olor desagradable, sinó la seva pròpia olor comuna, de cos suat.
No sé si la meva forma d'encarar el dia ha pogut tenir aquests resultats o bé si han estat simple fruit de l'atzar,...