SENYERES

D’un temps ençà, infinitat de senyeres, amb estel o sense, esquitxen les façanes de pobles i ciutats. Acoloreixen places i jardins. I, fins i tot, les més intrèpides, onegen a dalt d’un campanar o al cim d’una muntanya.
Elles, les senyeres, lligades a les baranes dels balcons i dels terrats, o hissades d’un pal, han hagut de suportar dies de fort vent i de pluja, llargues nits de fred i de neu, quietes matinades de gebre i de boira. Per això, ara, onegen rebregades, esfilagarsades, estripades, descolorides... cansades. Però les senyeres, malgrat el temporal, i el seu esgotament, segueixen onejant i segueixen esperant.
Però n’hi ha unes altres, de senyeres. Són les que no es veuen. Les que no estan malmeses perquè estan dins l’aixopluc del cor. Les que sempre hi han sigut, i encara hi són, perquè estan arrelades al fons dels sentiments. Per això, aquestes senyeres invisibles mai no es podran arrencar. Onejaran, per sempre més, amb l’impuls de la llegua, la cultura, la tradició..., que batega constantment a dintre de tots aquells qui estimen la Terra més enllà d’una determinada convicció.
I, en mirar les senyeres empeses pel vent, em pregunto si haurà valgut la pena haver estat tant de temps en la intempèrie.