Seny i cultura

Tot i que ja fa temps que el vas escriure, encara no te l'havia llegit, J.Lluís. M'has transportat a una època colpidora de la nostra història amb acurada descripció de l'ambient social d'aquells dies, un entorn on el nostre tresor més estimat, la llengua, no era reconegut ni acceptat. Ho has explicat amb sentiment i mestria. Felicitats!

T' agraeixo molt la felicitació que m'has fet per la meva onomàstica, li he reservat un raconet dins del cor perquè hi reposi durant molt de temps...

Una abraçada molt forta, company,

Pilar

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

em van sortir aquests quatre versos i vaig pensar, calla! Això sembla reminiscència d'allò que vaig llegir de J.Lluís! Doncs aqui els tens, són teus.

Ja no sóc cap criatura
em pots parlar ben clar
sense seny ni cultura
no pot viure el català.

Una abraçada
Joanalvol

Infart

M'agrada com ens transportes a aquella època. Que no he viscut. Vaig néixer amb el "Baby boom" i la bonança econòmica. Vaig anar a una escola on, d'estranquis, m'ensenyaven català.

Del relat no m'agrada el final. No lliga amb la resta del relat.
I trobo que la situació no és comparable i no lliga amb la resta del relat. A més no podem caure en el contrari: en obligar els altres a parlar. A mi em sembla obvi que ho han de fer: si jo me n'anés a viure a Paris, parlaria francès si me n'anés a Wales, aprendria galès i no tan sols anglès, etc.

Els qui venen no estan obligats a això. penso que els qui venen de fora han de fer dues coses, a les quals estan moralment obligats: respectar les lleis (com tu i com jo) i pagar els impostos que toquen (com tu i com jo).
Més enllà d'això, res més. Perquè no hem demanat mai res més a ningú, i ara tampoc.

Si la nostra cultura i el nostre seny es fan amables i hom els adopta i se n'enamora fantàstic. Però és una qüestió nostra i no seva.

Imaginem que Catalunya (o Espanya) entra en una gravíssima depressió i decidim emigrar a d'altres països. Jo ho tinc clar: emigraré a Suècia o als Estats Units. Acceptaré les lleis i pagaré els impostos. Però em seguiré sentint català per més que aprengui el seu idioma i aprengui els seus costums. I prou.

Repeteixo: és cosa nostra que els fem la nostra identitat agradable i estimable.

Emigrar per gana és prou dur.

Aquest mercat m'és més que familiar. Aquesta època i aquests records em son coneguts.
Recordo, així com en un somni molt llunyà, la meva avia, ja molt gran, que no sabia parlar altra cosa que el català de l'Alt Urgell de on n'era filla, tornar de plaça (així ho deien) plorosa, confusa i amb el cistell buit. Un d'aquells que voltaven de parada en parada (potser un "inspector de abastos") l'havia renyada amb males maneres, per demanar un quilo de patates en català . "Com ho haig de demanar si no en sé de parlar el castellà?"-es lamentava la pobra dona.
Un relat molt bo, ple de matisos i amb una acurada descripció del paisatge i del paisanatge...
Salutacions.
Ramon

han sorgit de la memòria! Quantes escens vívides m'ha mostra't la consciència!
Que bé, com descrius aquella època! Jo encara guardo una targeta de fumador, car el tabac també anava racionat.

Cal recordar, sinó la memòria es perd.
Joanalvol

Relat/assaig, un híbrid prou modern i prou efectiu, aquest text que ens porta de la teva mà a l'opressor clima de la postguerra i acaba en un formós al·legat en favor de la cultura: la cultura que té com a fonament primordial la llengua. potser la nostra llengua morirà -bé, totes ho hauran de fer-, però és grat veure com es defensa des de l'equanimitat i la solidaritat. Lluny, molt lluny, d'aquells que antany la van prohibir, i lluny, molt lluny, dels que enguany volen fer creure que ha esdevingut llengua opressora -una empresa que seria risible si no tingués tants poderosos altaveus que l'esbomben aquí i allà-.
Salutacions,

franz

Altíssima qualitat literària i unes reflexions profundes i clares.
Jo també recordo la meva infància sota la dictadura (vaig néixer el 1944),
i els meus sentiments i experiències, com les de tots els d'aquestes edats,
són semblants als teus. Si et sembla bé llegeix el meu poema "Records d'infantesa".
Em quedo amb el darrer paràgraf del teu relat i el teu noble desig, que comparteixo,
però sincerament et dic que és lluitar a favor d'una utopia, ja que hi ha molta gent
contraria a aquesta enriquidora convivència que tots desitgem.
I un exemple clar el tens en els miserables infiltrats a RC i que fan de "trolls" i
ens fan molt de mal a consciència.
Fa segles que dura aquesta enveja, aquest odi, aquesta mania de ficar-se amb nosaltres
i mirar d'ensorrar-nos. "Anys mil" et mostrarà el què penso d'això.
Seny i cultura. Jo també ho crido als quatre vents!

Una forta encaixada de JOANPG.

i d'aquella por a no ser assenyalat, ara en diuen que era que no voliem ser entessos, que ens guardavem la llengua per a nosaltres i així mantenir la diferència...
Jo vaig viure quinze d'aquells anys foscos i de incomprensió, barrejats amb tants records... però ben mirat, no hem avançat tant em sembla, ara el podem parlar i seguir vivint, però aquelles mirades que tu demanes, encara son lluny d'aquí.

Una abraçada amic.

Ferran

Quanta raó que tens, J. Lluís. I que bé que ho expliques.

Seny, cultura i un somriure: així és com ens ho hauríem de prendre.

M'he mirat també els comentaris i veig que has desperat passions, suposo que també perquè aquí estem en un entorn catalanoparlant i que tots defensem la llengua com a mitjà de comunicació i sempre pensant en ella com a factor enriquidor, però la veritat és que malgrat la situació que descrius, en aquella època es defensava més el català, ja que davant la prohibició que hi havia de cara a la galeria, la gent ho mirava de compensar ensenyant-la de sotamà, i sempre creient-la com a part de la identitat, avui, amb el català emparat sota la llei, no el defensem tant, sinó només cal donar una volta per les aules de les universitats, per les publicacions científiques, molts llibres de text... per trist que sembli si reivindiques a un profe (a nivell universitari) que preferiries la classe en català (i que a més, tot sigui dit, és un dret que tenim el de rebre ensenyament en català), la majoria de persones de l'aula es giraran cap a tu amb una mirada perplexa i reflexant pensaments del tipus "ja hi som amb els nacionalismes!!" i després es pot rebre una resposta tipus "home, però hi ha estudiants que no el parlen, que són de la resta d'Espanya, així que la farem en castellà".

Bé, perdoneu per la reflexió, però és que realment és un tema que em preocupa i m'indigna...

Un plaer llegir-te i et seguiré llegint, i a més avui m'estrenaré amb el tema de les valoracions, que mai goso, però és que tu m'ho poses fàcil: un 10!!!

llegir-te és un gust. Senzill i sincer

i prou realista. La meva avia m'explicava moltes històries d'aquells dies i llegint-te m'han vingut a la memòria. Moments difícils per aquells que van passar-ho i que sempre n'han tingut un record marcat per les mancances i la repressió. Tant de bo no ho arribem mai a conèixer-ho. La reflexió que fas al final, molt encertada, m'ha semblat que queda resumida perfectament amb el títol que has triat: seny i cultura. Si hi afegim el respecte, crec que tindriem molt del que cal per poder viure en harmonia.
Una abraçada

No vull dir que tu siguis cruel, sinó ue la situació en que vivies era cruel.

Un altre salud d'ullsblaus1

Sempre t'expresses d'una manera que jo sóc incapaç de fer-la, tan extensa que podries fer una novel·la. Jo no he viscut l'època d'en Franco, però pèl que m'han explicat els meus pares i avis veig que ho descrius de manera cruel. Espero que tu també em comentis un dels meus relats.

Un salud d'ullsblaus1

m'havia oblidat de la valoració.

Aprofito l'ocasió per tornar-te a abraçar!
Uq

Em sembla aquest un relat històric i social ambientat amb cura, cuidant els detalls que permeten evocar l'època i l'entorn de l'escena amb claredat, al·ludint als records atresorats a partir de diferents sentits i fins i tot a sobre entesos, a referents que un nen no podia comprendre però que els adults compartien... i compartim.

M'has portat records de quan jo era petita... d'històries que m'explicava la tieta... de moments a l'escola...

La teva reflexió final, o reflexions ja que hi ha més d'una a subratllar dins el darrer paràgraf, m'ha semblat d'allò més assenyada!

T'envio, junt amb la meva enhorabona, una forta abraçada
Unaquimera

identificada amb aquest nen que, quan la mare li estreny la mà, ha de tenir la boca tancada. Jo també vaig patir, a l'època franquista, el no poder parlar català en determinats llocs.
M'encanta llegir-te, tant si és prosa com poesia. Ja tens una "fan" més.
Gràcies pel teu darrer comentari, Josep Lluis.
Una salutació.
Nonna_Carme

a València i me n'alegre
sovint ens treieu les castanyes del foc als del Principat.