Sento que te'n vas i no vull, ho sento

Un relat de: Nefertitis

Cada vegada que et vinc a veure se'm fa més difícil marxar. Primer van ser les teves cames les que van deixar de respondre, després els teus òrgans interns decidiren adoptar un ritme de treball lent, on tot es feia de manera massa tranquil·la i espaiada. Amb el temps, el teu aspecte físic s'ha anat veient afectat. La pell aspre, seca, com la d'un pergamí de dos mil anys d'antiguitat; els teus cabells, sempre blancs com la neu; ara, grisos i adoptant un to groguenc...
Però malgrat tot encara quedava llum als teus ulls. Sí, aquelles ninetes de color blau-verd tan delicades encara brillaven amb força, i d'alguna manera donaven força al teu cor, al teu cervell per seguir endavant, per continuar saltant obstacles; guerrejant entre les portes de la mort. I així has passat gairebé un any. Però avui, quan t'he vist, una esgarrifança ha recorregut tot el meu cos. Estaves assegut en el teu sofà de sempre, però la teva mirada estava perduda en el més enllà, com si d'alguna manera la teva ànima t'hagués abandonat i simplement t'hagués deixat la part més superficial de la teva persona. No t'havies afaitat i els cabells t'anaven d'un cantó a l'altre sense seguir cap ordre... Tot tan llunyà al teu perfeccionisme, a la teva obsessió d'anar net i arreglat...T'he fet un petó, però no sé si has sentit tot el que aquest significava perquè t'ha costat reconeixem.
Avui me'n he adonat que el teu cervell, el teu cor havien deixat de lluitar, doncs si hi havia quelcom que t'ha mantingut viu fins ara ha estat el teu esforç, les teves ganes de viure, de ser el primer, de superar qualsevol obstacle...
I per més que vulgui no puc deixar de pensar en el teu rostre, en la teva tristesa interior... No vull pensar que has posat punt i final a la teva persona, perquè això significa que t'has deixat vèncer i que em dius adéu per sempre.
Però no sóc ningú per jutjar-te. Sé que fa molt de temps que lluites i que aquest esforç mai es veu recompensat; també recordo que va morir una part de tu fa més de cinquanta anys quan va morir la teva primera dona... Ho sé, però se'm fa difícil haver de dir-te un "adéu per sempre". De vegades em qüestiono si no hagués estat millor una mort súbdita, en la operació... Potser hagués marxat la teva persona amb la seva fortalesa, amb les seves ganes de fer i desfer, amb el seu enginy...
Avui no he vist llum als teus ulls pàl·lids i tinc por, molta por de perdre't. I el que més em preocupa és la teva tristesa interior, aquella que sempre has amagat però que he sabut sempre que hi era.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85850 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.