Sentir

...a vegades és efecte de la impotència. El fet de no poder solventar coses que a un li fan mal esdevé en un estrany pou de foscor que no ens fa tirar endevant.
Pel que dius en la teva biografia, la gran ciutat és un cùmul de fantasmes anant i venint sense cap mena de expressió. La meva mare m'explicava que quan es trobava decaiguda tan sols seia a un banc del Passeig i mirava el nas de cadascú que passava i segon deia ella es feia un fart de riure. A vegades tan sols s'ha de parar per mirar amunt i veure un paissatge que no has vist. I parar-se altra vegada sense pressa per veure a la resta de la gent, llavors podràs observar que cada cara té la seva expressió i moltes diuen molt de les persones que hi ha al darrera.
Una abraçada.