Sentir-se viu

Un relat de: Esquerrana

El corriol és estret i vertiginós. La devastadora fred atordeix els meus sentits. He perdut l'alè. Una veu dins meu em diu que serà l'última vegada..... però no, no li faig cas.No li puc fer cas. Segueixo pujant.Les meves botes fan cruixir algunes basses gelades que es trenquen amb docilitat.Dins la blavor del món, el punt blanquinós del meu llum frontal em mostra el cim desdibuixat davant meu. Només dos-cents metres...només dos-cents metres, va, només dos-cents, no ho pots deixar, ara no...dos-cents metres va !!......Ho repeteixo com una pregària . I una llàgrima calenta em cau galta avall. No en sé el motiu, però no l'he pogut aturar.

A la fi. M'assec en un estret ampit de roca que m'ofereix l'espai reduït del cim . Afortunada. El dia és fred però net i clar. Deixo que els meus peus volin en el buit. Aquí asseguda, les polsacions comencen a alentir-se....recupero l'alè i els meus ulls es relaxen davant l'espectacle del naixement d'un nou matí.....mil colors, que em tracen un esboç dels cims per sota meu, venen a acomboiar-me.

La serenor és el primer sentiment que m'envaeix aquell espai intim que alguns anomenen "vital". Per arribar-hi no m'han calgut ni mapes, ni guies.....m'abandono. Em deixo portar per l'instant que m'estira i m'aixeca amunt, lluny de tot i de tothom, com un tros de paper revoltat per un cop d'aire.

Amplitud és el segon que em ve a la ment. Tan el mar com la muntanya tenen aquesta estranya virtud de fer-te sentir petit, però que formes part d'un tot inmens i inabastable. Si et rendeixes a aquesta petició potser arribaràs a entendre el sentit del teu camí .

La sol·litud és la tercera en arribar. Aquí no tinc interferències, només haig de pensar en mi. Unicament en mi. Sol·litud buscada, desitjada, plena d'anhels i somnis. Combinada amb les demés sensacions fa que em vulgui quedar aixi per sempre més . I si, pel que sigui, em moc o canvio de pensament, m'atrapa la nostalgia d'haver perdut un moment gran. Aquella nostalgia que t'agafa sense avisar-te i t'ofega, sempre arraulida rere la nostra ombra.

Torno a ser independent, encara que només sigui per unes hores. Em descol·loca però em fa absurdament feliç. Em vaig resistir amb brutalitat als canvis però m'he acomodat a la fi en la acollidora seguretat de tenir la meva pròpia familia, el meu univers, el meu centre.....Tot plegat, fa que hagi canviat la perspectiva però no el camí vers la meva pròpia autonomia que no vull perdre. O no la vull regalar.

Actitud estranya, la de voler quedar fisicament esgotada per recuperar l'ordre dels meus pensaments. Però no seria jo mateixa si ho fes d'una altra manera.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Esquerrana

Esquerrana

14 Relats

26 Comentaris

12552 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escric per desfogar el cap d'idees que sempre em volten pel cap , perquè sembla que hi dugui un bloc de notes i no para. I això em provoca problemes d'atenció , com perdre el fil de converses de dissabte a la tarda, oblidar-me càmeres de fotos o estoigs plens de material en els llocs més insospitats.... escric per imaginar i no perdre les cosetes que veig i em sorprenen o que potser no m'agraden i, dins d'una absoluta i infinita innocència, m'agradaria canviar per fer-les tal i com m'agradarien que fossin.

Aixi que, endavant, esteu convidats a visitar-me al meu "piset" al carrer dels relats i xerrar de tot allò que us agrada o enviar-me algun comentari endavant...sempre va bé !!