Sentir, estimar, fugir, oblidar, estimar, estimar, estimar...

Tanco els ulls i el primer en el que penso es en tu, ja no se que fer. Es aquest sentiment que segueix dins meu i no se que fer d’ell, sols se que em fa mal. A vegades em sorprenc, que coll serà el que tens, que es el que fa que t’estimi d’aquesta manera. Per que em resulta tan difícil oblidar el que ens ha passat? Per que no pot ser tot com abans? M’ho pregunto tots els dies i no trobo solució, l’únic que se, es que et necessito, et necessito amb mi, necessito que m’estimes i que m’ho digues. Però el que necessito no arriba i em canso de fingir que estic be i decideixo fugir de tu, o millor dit ho intento, però no soc capaç, no vull perdre’t, no vull fer com si no existires, per que en el fons, se que estàs ahi i que t’estime. Però també se, que res canviarà, jo seguiré sent sols una amiga per tu i tu seguiràs sent mes que això per a mi.