Sentint dematins...

Un relat de: Rialla Morena

T'aixeques un dia qualsevol.
Bé, qualsevol no. És un dia d'aquells que saps que no tens res a fer. Vull dir, que no tens cap obligació ni rutina a seguir.
Pots dormir fins a somiar-ho tot, o res, i badar els ulls tant sols quan el sol ja és tan amunt que frega inevitablement les persianes i les fa croixir de ganes d'obrir-se i separar-se que tenen. El seu clam et desvetlla i aconsegueix fer-te entrar en els tels que embafen les teves pupil·les. Teranyines atenuades per persianes i cortines de lli.

Fils embullats.

Et fregues els ulls amb la intenció de foragitar llavors de somnis massa eròtics per desempallegar-se de tu tan fàcilment i sense deixar-te cap penyora.
D'aquesta manera incorpores el teu cos, fas dos badalls i penses: va,
que tenc una fam que m'alça, vaig a prendre un bon berenar.
I aquest és el motiu principal pel qual no t'has arrossegat incomptables minuts més per dins el llit calentó.

Ja veus, la vida és així. Pur instint que ens fa moure el cul.
I el del menjar, per horitzontal que sembli, és el que fa moure més culs, i els més grossos!

Tal com he dit, és un d'aquells dies sense deures i amb tots els
drets. Sense cap angoixa de: hauries de fer...
Res.
Absolutament res que no desitgis fer.

Baixes a la cuina que ja fa olor de mil dematins i dos cafès amb llet. Les ombres que l'enredadera fa sobre les rajoles sembla que vulguin fer tornar les teranyines als teus ulls i emboirar-los altre cop amb deliris somiats.

Res. Basques de feixuguesa que t'intenen fer caure altre cop...

Et prepares doncs l'esmorzar més suculent que imagines. I així untes la torrada amb melmelada literària que vessa del pot obert de sobre la taula. I regalimen del ganivet paraules xopes de greixos, suavitats, i essències que penetren pels teus ulls aturant-se al paladar per absorbir-les amb tots els sentits. És tot un caos de sensualitats massa inexactes i precises que reboten de la teva boca al teu cervell, dels teus ulls a...

En fí, massa intensitats per degustar en un sol moment sense evitar implicar-se en els camins tortuosos que tants plaers confegeixen en les hores de la soledat més íntima i desitjada.

Tot això, penses, segurament és influència de la primavera (la sang altera) que ja s'acosta.
Ja és aquí pràcticament.
T'ho diu aquest sol que guaita i que t'ha despert.
T'ho diuen les flors que canvien cap a un color més intens i rebenten de polen i fluids.
T'ho dius tu, per complaure't. Per redimir-te.
A qui?
i Per què?

De fet, l'única cosa que realment és lliure en aquest món és el pensament. El pensament sa. El pensament desert d'obligacions, de persuassions intruses i confuses i alienes.

Intacte.
Espontani.
Essencial.

El pensament que neix del desig més pur, del sentiment més íntim, de la profunditat més arrelada al nostre ésser.
El pensament sincer. Allunyat de banalitats incongruents que assetgen l'esperit i la mentalitat i provenen del pensament més esclavitzat, més destruït, més deshumanitzat.
O més desanimalitzat.

Aquest és realment el pensament lliure.

Ara ve l'esfereïdora pregunta: algú, realment, es proclama encara avui, posseïdor d'aquest pensament?

Idò sí.
El meu.

Si més no, durant aquest dematí, allunyat completament d'influències oioses i malaltisses que malden per atrofiar el meu ésser amb focs que faran cendres irreversibles al meu esperit, al meu cos, al meu pensament.

Aleshores, quan hagi passat aquest dematí (que ja ha passat) el meu pensament ja no serà lliure, segons aquesta teoria.

Ja no ho és, per tant.

I, malauradament, és cert.
En sóc conscient.

Del que sóc conscient també és que sóc capaç de trobar moments de llibertat, d'aprofitar-los per depurar els meus pensaments, la meva essència i fer-la més animal, més pura, més viva i lliure.

He d'aconseguir però, i d'això la meva consciència també se'n ressent, aprendre a viure amb la llibertat, és a dir, en llibertat, tant com sigui possible perquè el meu cervell, el meu cos, la meva essència, no s'acabi perdent en les boirositats tenebrosament enllumenades que condenen i maten fastigosament lentament...

Comentaris

  • botant del llit[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 03-04-2005

    Jo tenc un relat que comença més o manco com el teu, des de que un raloji de sol crida a la protagonista que boti del llit, els badalls i estimaments, però des de el moment que boten del llit els camí que segueixen els dos relats és completment diferent ...

    Et seguiré llegint

    Una aferrada

    Conxa