Sentiments i complexes

Des de fa ja un temps he après a donar gràcies del que m’envolta i em pertany. Me’n he adonat de la sort que tinc de poder obrir els ulls cada matí i veure el primer raig de sol, sentir el vent colpejar el meu rostre... De poder mirar al meu voltant, les meves coses, el meu pis... Tot! Des de la cosa més petita a la més gran. Adonar-me que gràcies al meu esforç i treball de cada dia he pogut edificar pilars com aquests, i sí, repeteixo, en dono gràcies. Però hi ha quelcom que encara em preocupa, que m’inquieta i m’angoixa. Tot plegat comença amb el meu sentiment d’inferioritat, com encara records i persones del meu passat, quan em creuen la seva mirada mesquina hem fan sentir feble, petita...
Em preocupen els meus complexes, la imatge que em retorna el mirall i que no m’agrada, la mateixa a qui puc resseguir-hi tots els defectes. I llavors, la meva por. Aquesta immensa facilitat a creure que tot allò que avui em ve de cara demà em donarà l’esquena i de nou em trobaré plorant i sola. És com si quelcom dins meu hem digués que vagi en compte, que no em refiï de mi mateixa, que en qualsevol moment puc perdre el control i tornar a aquell espiral laberíntic.
Però també desitjo aturar la meva ment, els meus pensaments. Deixar que els sentiments brollin únicament, res més. Vull viure el moment, gaudir de la felicitat... I no ho vull veure aquesta com un impossible, vull sentir-la dins meu i creure-m’ho d’una vegada. Vull somriure a la vida. Puc fer-ho!