Sentiments i arguments

Un relat de: Nefertitis
Va picar la porta. Ell la va rebre i amb un bes va aconseguir que desaparegués de dins d’ella aquella petita dosi de ràbia o d’impotència que sentia. Era quelcom difícil d’explicar. Intentava assimilar tots els motius que ell li havia explicat sobre el perquè no havia dit res a la seva família de la seva relació. La por que tenia de què, una vegada més, els seus pares li fessin xantatge emocional, o li diguessin quelcom negatiu d’ella, o mil actituds més que podien acabar en què ell prengués una decisió equivocada.
Ella s’esforçava a comprendre’l. Tampoc tenia pressa en conèixer els seus sogres després de tot el que ell li explicava, però si que estava cansada de no poder-lo trucar per telèfon, no poder anar veure’l quan estava malalt... Però el que més mal li feia era quan li demanava coses com: “no et posis perfum, sinó els meus pares sabran que ha vingut una noia”, “no moguis això”, “vigila no et descuidis res”...
Aquell dia però, després de què ell li digués que posaria encens per tapar la seva olor, no va poder més. Es va aixecar i li va dir que marxava. Una altra persona s’hagués posat a cridar i enfadada li hauria expressat el seu malestar, però ella no era així. Havia après a empassar allò que li feia molt i a no dir res, o bé dir les paraules mínimes i amb molta educació. Ell va quedar sorprès, li va dir si estava bé, però ella callava. No obstant, quan va baixar les escales no va poder evitar començar a plorar. Va sortir al carrer i es va posar a caminar a pas ràpid. Era negre nit i plovia, però li era igual. Sentia com les gotes de pluja regalimaven pel seus cabells, com s’amaraven a la seva cara fent-li poc visible el camí que seguia, però li era igual. Sentia que una vegada més era una peça que sobrava o bé un comodí que podia usar-se quan i pel què es volgués. Sentia com el seu cor accelerat bombejava per les seves venes i per tot el seu cos, però li era igual, no parava de caminar.
Després de mitja hora va arribar a casa. Es sentia els texans xops, pesats, però tan bon punt va obrir i tancar la porta de casa es va tombar sobre el llit i va seguir plorant. Va arribar un moment en què les llàgrimes deixaren de lliscar davall la seva galta, però el seu cervell no parava de pensar i donar una i mil voltes. Sabia que ell l’estimava molt, li havia dit i demostrat en moltes ocasions, però ella tenia la sensació que ambdós s’estimaven de maneres diferents. Ella era capaç de fer-ho tot per ell. No li importava el lloc ni l’hora si això significava estar junts. En canvi ell tenia la seva vida, les seves coses, inquietuds, feina, jocs ... S’adonava que la seva forma d’estimar no era la sana, que abans que res havia de seguir potenciant la seva autoestima, tenir clar que primer havia de ser ella i després els altres. Però aquest pas li semblava irrealitzable. Era com un mur que tenia al davant i del qual no podia desfer-se’n.
Els rajos de sol i llum sobre la seva pell van fer-li adonar que ja era de dia. Li feia mal el cap i dins seu sentia tristesa, soledat. Va obrir l’ordinador i va llegir el seu mail. En aquest li demanava perdó, però també li retreia que l’enganya quan ella li deia que comprenia tot allò dels seus pares, si realment ho entengués no l’afectaria d’aquella manera. La última frase era un t’estimo. D’una banda sentia alleujament pensant “m’estima”, però per altra banda no parava de donar voltes en el fet que sempre tenia una explicació per tot; un perquè, un quan, un què... Però els fets li feia determinar que una vegada més eren paranoies seves, que ell l’estimava, sí, de forma diferent, però amb la mateixa intensitat.
Es quedà perplexa davant l’ordinador esperant que ell li digués alguna cosa. S’imaginava que quedarien i parlarien, però una vegada més avançava esdeveniments. Ell, com altres vegades, estava ocupat, tenia coses a fer, i bé, li havia dit que ja intentaria arreglar-s’ho per veure’s abans però que no li podia assegurar res.
De nou es va sentir que ella era part de la seva vida, però potser d’una manera secundària, doncs abans prioritzava a ell i a les seves coses que en ells dos com a parella. No obstant, va posar-se a netejar el pis, va tocar el piano, va llegir... Necessitava no pensar en ell.
Finalment van trobar-se un moment a la tarda. Ella el va rebre diferent de com sempre ho feia, i ell ho va notar i li va estranyar. Li va demanar el perquè de la seva actitud, però ara que era el seu moment, que el tenia al davant, s’havia quedat sense paraules. Dins seu els sentiments xocaven uns amb els altres i ella confusa no sabia trobar les paraules adequades. Va intentar explicar-li com es sentia però ell, una vegada més, li va argumentar tot de tal manera que va tornar a sentir el de sempre; tot eren cabòries seves. Es va adonar que potser ella no valorava els seus actes, que per exemple, ell havia fet un esforç convidant-la a casa seva, quedant amb ella malgrat tenia altres coses a fer... Ella però, cada vegada tenia els sentiments més enredats, però malgrat tot el va mirar, el va besar i el va abraçar. Tenia tanta por a perdre’l...
Tot era confós. En el fons, quelcom dins seu li deia que alguna cosa no anava bé. Tenia aquell instint, però no sabia massa bé com desxifrar-lo. S’adonava que en les seves baralles de parella ell sempre tenia la raó i li deixava anar tota una sèrie d’arguments que l’acabava convencent. No obstant va empassar aquell disgust i li va dir com sempre aquell “no passa res” i el va besar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

93 Relats

114 Comentaris

38878 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.