Sense tu

M'ha semblat un relat curt però molt intens. I real com la vida mateixa.
Muakys guapa!

É

M'ha agradat molt però penso que sempre val la pena que vinguin a rescatar-nos... estiguem o no enfonsats, sempre ens necessitem.

Gemma!! Jo no estik d'akord am el que diu q s'adorm ¬¬. A+ si és un relat curtet :S. No li fasis cas!!
Per cert t'has llegit el meu relat que porta el mateix títol? T'hi convido!!
NO paris mai d'escriure!!
PetoNs

vols saber per què tinc tans comentaris d'abeixa, mira en el fòrum dia 11-11-2005 a les 18:45h explico un acudit, que al Sr. Norfeu l'alquimista no li sent gens bé, i com a càstic em comença a posar en diferents relats la puntuació més baixa "1". No només a mi, sinó també a qui gosa dir que l'acudit és bo. jajajaja

Hi ha gent sense sentit de l'humor.

Gràcies abeixa, màs fet riure molt, quan he vist que el meu correu electrònic es tornava boig.

Gemma34

.

.

.

.

.

"...
Quan el llot m'arribi a la boca només em quedarà agafar aire abans de tancar-la per darrer cop. No em busquis una vegada m'hagi enfonsat. És ara que et necessito."

Ostres, Gemma, formidable! De debò, tot ell és fantàstic, però el final... impacta, i de quina manera!

Felicitats, aquest relat s'ho mereix!

Últimament no estic gaire per relats per qüestions laborals, però quan un entra a un comentari espera un comentari i no una bronca. Per cert, jo sóc del Carmel. Bé, no sé si et vas fixar que tinc una direcció electrònica a la biografia, doncs és per coses d'aquestes. És que sushadexplicartot, coions! Ara, tingues el detall de comentar-me el relat, va.

Biel.

gemma34, escrius molt bé, no et coneixia.

Tens raó, hi ha moments que són determinants.

O et donen la mà o ja no cal perquè ha passat l'instant màgic i ja tot és diefent, com si algú ho hagués esborrat tot. Per sempre.

Endavant , gemma34, i si em vols llegir, en trobaràs una a qui li costa de sortir del pou
( d'aquest text tan bonic que poses a la presentació...)

aquest curt relat... és per a mi... com un llamp en la nit que m'ha fet veure la teva cara més... humana!!!
has escrit tant en clau d'humor, d'ironia, de paranoia... que al millor alguns es pensen que no saps tocar registres més sensibles...
m'has impressionat amb el final... i el teu pensament-ultimatum: " és ara quan et necessito...!"
què maco és viure quan tot va bé... què fàcil és parlar bé, fins i tot dels enemics, quan són morts i ja no poden ser competència... com saben alguns de quedar bé amb els veïns i amics fent créixer així el seu fals currículum de bona persona i després són indiferents o perversos amb els de casa seva...
un petó, gemma... t'admiro! en cada relat saps donar un cop mestre d'efectes especials que sorprenen sempre al lector...

Hola gemma34, feia dies que no sabien res de tu, no ens tinguis tant temps sense donar-nos el plaer de llegir-te. El teu relat, curt, fort, i directe a la gola de llop, en resum molt bo, et deixa una mica preocupat. Però si mes no, no ens podem confiar de la ma de l'altre, perquè si no hi es, ens ofeguem, i no es qüestió d'això. Oi.
Felicitats, et seguiré buscant i ben segur que algun dia et trobaré
Josep Mª

les teves paraules son molt certes.
és ara que et necessito, no quan ja no puguis fer res mes per mi... és curiós com necessitem de les persones en un determinat moment, i esperem que estiguin el nostre costat, peti qui peti...
FELICITATS

Aquesta és la paraula que m'ha sortit, espontània, quan he acabat de llegir aquest relat: contundent. Tens una ment inquieta i creativa. I unes maneres de transmetre-ho que a mi m'agraden. Per això et busco.

"Quan el llot m'arribi a la boca només em quedarà agafar aire abans de tancar-la per darrer cop. No em busquis una vegada m'hagi enfonsat. És ara que et necessito."

impressionant, noia! Directe, clar. Molt ben escrit... Se'm dibuixa a la ment l'expressió d'una cara que escriu això, que ho viu.
Fins molt aviat!

_vespertinª_

aquest relat.
Té força, és directe. Ets una persona i escriptora que fas de l'obvietat una nova font d'inspiració: el dia a dia, sovint vulgar i/o rutinari, esdevé una fil d'on tibar, i tu ho aconsegueixes perquè la teva ànima ho vol i sap fer-ho.
Aquí, a més, el rerefons que podria ser en un principi excessivament tràgic, adquireix tons de dramatisme seré.
L'acceptació d'un destí per part d'algú que és rebel per naturalesa.
Quina contrarietat, quina paradoxa més literària i humana al mateix temps!
Molt bé, Gemma34, els teus escrits tenen cada cop més sentit i mantenen tot el sentiment.
I aquest, en concret, crec que es mereix una continuació... tu sabràs en quina direcció.

foster