Sense tu, tot és blanc, negre o gris

Assegut damunt la fina sorra
contemplo el gran mar sota
un cel clar, diuen que blau,
sense cap núvol que tapi
el gran sol, suposo que groc,
tot i que jo el cel el veig gris
clar, i el sol blanc.

Assegut damunt la fina sorra
sóc suaument colpejat pel vent,
incolor, tot i que el sento,
al igual que sento la suavitat
de la sorra, pel que sento,
d'un groc pàl·lid i tímid,
pel que veig, d'un gris
més atrevit que el del cel.

Assegut damunt la fina sorra
perdo la mirada en aquell mar
tan callat, vergonyós i enganyós...
Tothom comenta que es preciós,
d'un verd blau que es fa més intens
en la distància. Però jo, només
sóc capaç de veure tons grisos,
que es fan més foscos
quan més s'allunya el mar de mi.

Assegut damunt la fina sorra
veig aquell petit illot arrodonit.
Tots asseguren que és verd
i una mica marró, però jo,
només el veig negre, per mi,
és simplement una taca...

I assegut damunt la fina sorra
penso en tu sense parar i veig,
a on és el sol la teva cara i sento,
no el vent sinó la teva veu i crec,
que si aquí estiguessis tot
tornaria a tenir color, a tenir vida i jo,
seria un espectador més però,
això ja no seria un poema d'amor
sinó un quadre ple de color.