Cercador
Sense Títol
Un relat de: Cleya- Compartir:
Escric perquè algú va dir que era el millor, una espècie de recuperació, en moments com aquests. Un cop més, em trobo sol assegut en un banc, davant el sol. M’agrada deixar que m’escalfi, cuidant-me quan ja ningú ho sap fer... Quan ja no queda res.
No sé què faré, tan sols m’aclapara l’abatiment, barrejat del sense sentit, que comporta la meva existència. Sona absurd, infantil, passatger, inclús dèbil. Però ara mateix s’ha perdut tot entre les meves mans, dit per dit. El dolor que cada dia crema per dins, fent que vomiti un mar de llàgrimes, desapareix per moments. Ja no hi és. És com si ara tan sols quedés la indiferència que s’esdevé en cada final. El final de tot. Ho noto en la meva pròpia pell, cada vegada que el sol m’abandona en la seva escalfor, allunyant-se poc a poc del meu lloc. I jo la busco, perquè d’alguna manera sento que és l'única cosa que de veritat existeix per a mi; la llum.
Estic enfonsat en la profunditat d'aquest pou, una història que sempre es repeteix, i és tant el temps que he estat anhelant la sortida per alliberar-me’n, que m’he rendit. Ja no sé explicar com em sento, ni tan sols entendre-ho jo mateix, dins meu. El cap em dóna voltes, em pesa, m'esclata. I ja no puc més. Ja no... S’ha acabat.
I torno a sentir l’aire i l’escalfor del sol, amb la seva llum, jugant per la meva pell. Acaronant-me el front, alleugerant la fredor de la paret en la que em recolzo.
Segurament el que em fa més mal i em costa més és haver de fingir. Fingir constantment amb els demés. Hauré de tornar al carrer i ¿quina cara se suposa que hauré de fer, si s’escapen les llàgrimes sense voler?
No tinc ganes i, per primera vegada, no em puc esforçar perquè estic extenuat, trencat, rendit. He perdut (m'he rendit). Aleshores no ho faré; no somriuré ni empresonaré aquest foc, i els demés no ho entendran, perquè no poden o perquè no volen. Però no ho faran. I saps què? L’estrany seràs tu. Només tu. I això els allunyarà..., tot i que, en el fons aquesta vegada m’és igual. Ara m’he rendit, han guanyat ells, i jo ja me’n vaig.
Només m’estic perdonant...
No sé què faré, tan sols m’aclapara l’abatiment, barrejat del sense sentit, que comporta la meva existència. Sona absurd, infantil, passatger, inclús dèbil. Però ara mateix s’ha perdut tot entre les meves mans, dit per dit. El dolor que cada dia crema per dins, fent que vomiti un mar de llàgrimes, desapareix per moments. Ja no hi és. És com si ara tan sols quedés la indiferència que s’esdevé en cada final. El final de tot. Ho noto en la meva pròpia pell, cada vegada que el sol m’abandona en la seva escalfor, allunyant-se poc a poc del meu lloc. I jo la busco, perquè d’alguna manera sento que és l'única cosa que de veritat existeix per a mi; la llum.
Estic enfonsat en la profunditat d'aquest pou, una història que sempre es repeteix, i és tant el temps que he estat anhelant la sortida per alliberar-me’n, que m’he rendit. Ja no sé explicar com em sento, ni tan sols entendre-ho jo mateix, dins meu. El cap em dóna voltes, em pesa, m'esclata. I ja no puc més. Ja no... S’ha acabat.
I torno a sentir l’aire i l’escalfor del sol, amb la seva llum, jugant per la meva pell. Acaronant-me el front, alleugerant la fredor de la paret en la que em recolzo.
Segurament el que em fa més mal i em costa més és haver de fingir. Fingir constantment amb els demés. Hauré de tornar al carrer i ¿quina cara se suposa que hauré de fer, si s’escapen les llàgrimes sense voler?
No tinc ganes i, per primera vegada, no em puc esforçar perquè estic extenuat, trencat, rendit. He perdut (m'he rendit). Aleshores no ho faré; no somriuré ni empresonaré aquest foc, i els demés no ho entendran, perquè no poden o perquè no volen. Però no ho faran. I saps què? L’estrany seràs tu. Només tu. I això els allunyarà..., tot i que, en el fons aquesta vegada m’és igual. Ara m’he rendit, han guanyat ells, i jo ja me’n vaig.
Només m’estic perdonant...
