Sense saber ser

oh m'ha encantat!
és tan macu jajjaja
gracis pel teu comentari m'ha fet molta ilu!!!
bé segueix escrivint que això està bé!
1 petonàs!!

Hola kispareta. Tornant de vacances m'he trobat el teu comentari. Quina il·lusió! Moltes gràcies pel que em dius.
Sí!! Ja em van explicar qui els va acompanyar en la intimitat de la taula de la multitudinària trobada de Premià.
I no se'm va escapar les emocions que van transmetre les teves mans sobre el teclat...
Enhorabona talentosa! I noia vital...

El poema marca el ritme de les nits sense repòs. El ritme enemic dels somnis serens.
Pensaments impacients es fan els amos d'aquelles hores que només volem dormir.

Fins aviat!

que no et puguis dormir, amb aquesta marxa que li dones al poema, és com anar a cent i dir aqui m'aturo. No és tan fàcil, tot i que a la fi ho pots aconseguir, no?
Molt bo el poema, el seu rtime i la seva originalitat de tobogan.

Ferran

hi ha que sentir-se sempre viu.

petons.

Sense saber "perquè" has dit tantes coses... Un poema ben especial, Gem's!

Té el seu encant peculiar i una dinàmica absorbent, per centrífuga: Un cop ho he començat a llegir, m'ha capturat!

M'alegra molt anar coincidint amb tu entre poemes i reptes! Sempre m'agrada llegir-te.

Per cert, tens un email que et demana ajuda...

I una abraçada bona, que et busca,
Unaquimera

aplaudeixo aquesta idea de fer versos curts i ràpids. Aquest sí que podriem dir que té ritme, i un ritme trepidant, frenètic. El "sense saber ser" es transforma en un ser vertiginós que es llegeix com si baixessis d'un tobogan d'aquells enroscats i empinats que hi ha en algunes piscines.

Volia comentar que tens tota la raó del món quan critiques el meu "Astres, Estres...", perquè després de la negreta es fa innecessari repetir la paraula. Si ho hagués pensat dues vegades hauria rectificat. De totes maneres és un dels poemes més imperfectes que he fet darrerament.

Hi ha dos castellanismes: "embaucar" i "desperdigar", "enrauixat" hauria de ser "arrauixat" i "obsecat" hauria d'escriure's "obcecat", correccions ben fetes de Francesc Arnau.

I, tot i així, ha obtingut 4 vots, empatat amb un altre, per darrera d'Unaquimera, que ha guanyat amb 6 vots.

Jo crec que a la fi, un es cansa de tanta lletra menuda i vota el poema més espectacular o que se surt més de l'òrbita. Però la gent té molt en compte la foto o la pintura del repte i no es deixa enganyar. Al final, el guanyador és just el que s'aproxima més al sentiment de l'autor de l'obra, i que, al mateix temps es reconeix pels demés com que ho ha aconseguit.

Pel què fa al RPV10, el quadre de Dalí és tant arxiconegut entre els catalans, que no sé com no se li dediquen més poesies, però he de dir que paraules com "fonedís", "escorredís", "trencadís" o "voladís" son irremeiablement recurrents en veure la imatge del rellotge en aquella postura hilarant. Crec que el temps és el tema sobre el qual ha de girar el poema i si tú tb ho has cregut
oportú... serà que tenim punts de vista similars, almenys en algun aspecte.

Bé, no més rotllos. Gràcies pels dos comentaris teus.

Que bó i divertida aquesta tirallonga, que serviria per dir en veu alta, cada vegada més depressa!
A més que aconsegueixes amb les paraules aquella sensació obsessiva, aquell esverament de idees i paraules que impedeix dormir, que volta i volta com un disc ratllat.
Molt aconseguit!
Salut!