Sense rumb. (2a part) [títol provisional]

Un relat de: Jaume Casas
En Marc tot just acabava d’instal·lar-se a Barcelona. Havia estat fent una mena de cicle formatiu sobre criminologia, per dedicar-se a la seva gran passió: la investigació criminal.
Un cop va passar per la immobiliària a recollir la clau del seu nou pis ja moblat a l’Eixample, va relaxar-se abans d’acomodar-se. Va baixar al bar del xamfrà de sota casa i va endur-se cap amunt un cafè ben llarg.
Un cop va clavar-hi un bon glop, va recolzar-se sobre un radiador, situat sota el marc de la finestra del menjador, i va posar-se a contemplar el carrer de davant de casa, tot mullat. El relaxava veure com les gotes rebotaven a les rajoles, com els cotxes mullats reflectien el llum que feien els fanals. Tot i ser una tarda de setembre, feia molt de fred. Que juntament amb la pluja i el fort vent, feien de l’ambient de finals d’estiu, un semblant al que fa a mitjans d’octubre o novembre.
Mentre contemplava el carrer, es fixava en tot, fins i tot en els detalls que podien semblar insignificants per a una persona normal, ell els trobava d’allò més importants. “El detall més petit pot ser la pista clau”, li deia un professor seu de criminologia. Aquesta és una frase que per sempre més durà a la seva memòria.
Des de ben petit, li agradava veure com les gotes lliscaven per la finestra, semblava que fessin veritables curses a veure quina arribava abans al marc.
Una ombra veritablement inquietant va interrompre la cursa de gotes. Va veure l’ombra des d’uns 25 metres de distància, ja que l’espessa pluja que queia en aquell moment l’impedien veure-hi més enllà. Aquella ombra es va anar apropant, fins a arribar al punt que va arribar a deduir que aquella ombra era un home, no massa alt.
L’home misteriós es va aturar davant la porta del carrer, que quedava escassos metres més avall que la finestra des d’on observava atent el Marc. L’home es va dirigir cap als intèrfons, va treure el mòbil, va mirar un document que hi tenia, i va trucar a un d’ells: al del Marc.
No sabia exactament qui era, però la veu li va semblar familiar, així que es va disposar a obrir. Quan l’ascensor es va aturar al replà, el Marc estava darrere la porta, preparat per obrir-la en qualsevol moment.
L’home misteriós, que estava encara al replà, va treure’s la caputxa, i va descordar-se la jaqueta. Immediatament, el Marc el va reconèixer, va obrir la porta, i li va donar la benvinguda al seu nou pis amb una forta abraçada. Feia gairebé 8 anys que no es veien.
L’home misteriós havia resultat ser el Guillem. L’abraçada, que en algun moment va tenir intercanvi de copets a l’esquena, va durar prop de mig minut. Quan va acabar, el Marc va convidar el Guillem a un cafè i el va fer passar.
Els dos nois van estudiar a l’institut junts, fins que els pares del Marc van decidir dur-lo a un col·legi privat de la part alta de la part alta, ja que deien que “tenia males influències a l’institut”, referit al Guillem. Tot i la separació, van seguir en contacte, però només durant un temps. El Marc va anar a estudiar criminologia a una universitat de fora l’estat, així que van perdre el contacte.
Quan compartien aula, el Marc sempre deia que volia ser biòleg, i d’aquí li ve la passió al seu amic, d’aquí i del seu pare, agent rural. El Guillem deia que volia viure la vida, que faria el que en aquell moment li vingués més de gust. Si li venia de gust estudiar biologia, ho faria i si no, doncs no. Finalment, és el que va fer, tot i que amb certa inseguretat.
Però quan al Marc li va arribar el moment d’escollir què faria, els seus pares van negar-se a què estudiés una carrera de “mediocres”, com així deien, i que havia de fer o dret o criminologia. A ell sempre l’havien avorrit els temes d’advocats, jutges i fiscals, així que va decantar-se cap a la segona opció que li havien proposat. En aquell moment, els va respondre:
¬—Jo puc fer el que tu em diguis, pare, però no podré ser mai bo en allò que no m’agrada.
Quan ja va acabar-la, va trobar-li cert gust, i ara s’hi dedica amb cos i ànima.
Van passar-se el que quedava de tarda i part de la nit parlant sobre les seves vides, els seus amors, els seus amics, els seus estudis, els seus pares.
Va haver-hi un moment de la conversa que el Marc va interrompre el Guillem i li va preguntar que com havia aconseguit la seva adreça, si tot just aquest matí havia anat a buscar la clau. Ell va respondre’l amb claredat:
—Els teus pares.
Ell es va quedar intrigat, però després va lligar caps. Només havia dit la seva nova adreça a la seva mare, que va ser qui la va xerrar al Guillem. Els havia anat a veure a primera hora de la tarda, i li van donar records pel seu fill, uns records que el Guillem no va recordar-se de donar-los.
Cap al final de la conversa, que s’havia allargat fins tocades les dues de la matinada, va sortir el tema de l’assassinat que havia presenciat en directe el Guillem el matí anterior. El Marc el va respondre de manera tranquil·litzadora:
—Quan arribi a la comissaria, me n’encarregaré personalment del cas i el mantindré informat. Amb una mica de sort anirà ràpid.
—No crec —va comentar-li el Guillem, i va veure el Marc inquiet.
A partir d’aquell moment, va començar-li a explicar tot el que havia fet aquest matí, amb tot el detall que podia. Mentre anava explicant, la cara del Marc va anar canviant, primer tenia una expressió facial que transmetia calma i serenitat, però al final va acabar transmetent cert nerviosisme.
Quan va acabar d’explicar-li el matí, va recordar-se de la Mariona. Feia hores que el seu autocar havia d’haver aparcat a l’Estació del Nord, així que va deixar-ho estar i va marxar cap a casa.
La tarda-vespre s’havia allargat fins passades les dues de la matinada, així que va decidir trucar l’endemà la Mariona, a veure que se n’havia fet d’ella. Tot i que era conscient de l’hora que era, no va poder aguantar-se les ganes de parlar amb ella, i va trucar-la; però, com ja esperava, no va respondre ningú. Va penedir-se’n molt, d’haver-se oblidat d’ella, i això va provocar que estigués tota la nit amb remordiments i sentiments de culpa. Va acabar amb l’autoestima a nivells subterranis.
El dia va ser un dia llarg, i ple d’emocions fortes; però, demà serà un altre dia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Jaume Casas

3 Relats

0 Comentaris

237 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00