Sense rumb. (1a part) [títol provisional]

Un relat de: Jaume Casas
Eren quarts de cinc de la matinada quan en Guillem entrava a l’Estació de França de Barcelona, disposat a agafar el tren que sortia al punt de les sis direcció València.
Esperant a que anunciessin l’Euromed que l’hauria de portar a la capital de la Costa dels Tarongers, va asseure’s en un banc i va posar-se a reflexionar, fins a tal punt que va dubtar entre agafar o no el tren.
Feia no més de dos anys que en Guillem just sortia de la Universitat de Barcelona havent acabat el grau de Biologia, ja que la seva passió sempre havien estat els animals. Quan va haver acabat el quart curs de carrera, va veure que actualment no hi havia feina, així que va haver de buscar feina fos com fos. Un any i mig després, quan tenia l’esperança gairebé perduda de tan fracassar en la cerca d’un lloc de treball, va rebre una trucada d’una empresa de submarinisme valenciana, la qual necessitaven urgentment un submarinista per cobrir rescats a animals aquàtics.
Va fer un curs de submarinisme a Palamós, amb expedicions a Roses i al Cap de Creus, amb diferents pràctiques de rescat d’animals. Un cop hagués arribat a València, però, tot aniria de debò.
En aquell moment, la megafonia de l’estació va anunciar la sortida del tren, tot i que quedaven encara deu minuts per a que així fos. Va seguir amb la seva meditació.
A Palamós va conèixer la Mariona, una altra biòloga fent pràctiques de submarinista. Ella, a diferència d’ell, ho feia sense motiu, simplement perquè li agradava la biologia marina. Anar-se’n a València significaria la separació dels dos, tot i que podrien seguir parlant per telèfon o internet.
Ara sí, la sortida del tren era imminent. Estava tan segur que sortiria en qualsevol moment perquè va veure el cap d’estació ja anant cap a la quarta andana. Va fer un sospir que interiorment volia dir “i jo que faig, ara?”. Va tenir cinc minuts més per pensar a corre cuita què era el més adequat, ja que abans havia de sortir un tren de rodalies cap a la costa de Garraf.
Tenia el bitllet per a aquell tren, i, si el pogués canviar sense una penalització econòmica, ho hagués fet. Sempre ha sigut un romàntic i ha fet valer l’amor per damunt de moltes coses; però havia de decidir si aquell cop també. Si donava una altra oportunitat a l’amor, que havia fracassat força vegades, o feia prevaler la maduresa que fins ara tenia bastant abandonada.
Va escollir la decisió que va creure que era l’encertada en aquell moment, va pujar a l’Alvia que l’havia de dur a la ciutat que l’acolliria durant un període indefinit de temps. El tren va sortir puntual de l’Estació de França de Barcelona, i es tenia rumb a l’Estació del Nord, de València.
Un cop el tren va parar a Sants, va entreveure’s com el maquinista abandonava el primer dels cotxes motrius, la cabina, per disposar-se a parlar amb un revisor que hi havia a l’andana. Això era un presagi de què el tren passaria aturat una estona.
Va tenir temps a rumiar més sobre el tema que havia posat anteriorment el punt i final, o, si més no, un punt i a part. En primera instància va creure que la decisió estava presa, però amb el tren aturat a Barcelona-Sants era un bon moment de baixar i anar a buscar la seva estimada a l’Estació del Nord de Barcelona, que arribava amb autobús de Palamós.
El bitllet li havia costat quaranta-cinc euros, però va decidir que aquella quantitat de diners era insignificant, ja que gràcies a això, no se separaria de la seva estimada.
Un cop va tancar, ara sí, definitivament la decisió, va sortir del tren i del recinte de l’Estació de Sants, per anar a cridar un taxi que el portés a l’Estació del Nord.
Quan va haver arribat, va asseure’s en un banc de l’exterior, esperant a que arribés la Mariona, que havia d’arribar a mig matí, i encara quedava una bona estona. Va distreure’s mirant els coloms que habiten l’interior de l’antiga estació de trens. També va aprofitar el temps i va anar al centre a mirar si trobava alguna peça de roba que l’interessés.
Va arribar a una placeta plena d’arbres, on dos carreres hi acabaven. En aquesta placeta hi havia tres coses que van captar l’atenció d’en Guillem: en primer lloc, la foscor d’aquella plaça. Cada escassos tres metres sobresortia de les lloses de pedra que formaven el terra plàtans, que devien fer uns vuit o nou metres cadascun i ajuntaven les capçades, de manera que donaven a la plaça un aire misteriós. En segon lloc, una sabateria. Era l’únic establiment que hi havia en aquella plaça. Aquesta sabateria tenia un aire antic, però molt acollidor. I, per acabar, un home que hi havia assegut en un dels bancs que formaven una circumferència perfecta, com si abracés a una font central, de la qual no en sortia aigua. Aquest home era una persona que semblava simpàtic, però alhora donava mala espina. Era calb, i vestia una gavardina llarga i negra, llarga fins els peus, de la qual se li entreveien uns mocassins negres relluents i uns mitjons de color vermell. El color dels mitjons era indiferent, però intrigant.
En aquell moment se li van ocórrer diferents preguntes al cap, però l’intent d’esbrinar les respostes va interrompre’s en el moment que un altre home, alt i prim, va acostar-se a l’home que estava assegut, que, immediatament es va aixecar.
Els dos homes van mirar en Guillem, que, intentant desviar la vista, va veure a l’aparador de la sabateria una càmera de seguretat. Un cop van haver acabat de parlar, l’home que havia entrat recentment a la placeta, va marxar. Abans d’abandonar la plaça per l’altre carrer, va ficar-se un guant, va treure una pistola de la jaqueta i va disparar-lo. Instants després, va mirar-me amb cara d’assassí i va marxar, ara sí, de la plaça amb passos tranquils però decidits.
Va trucar a la policia immediatament, tot i que mentre parlava, va aturar un moment el què deia per mirar fixament l’aparador. La càmera de seguretat enfocava sempre al mateix cantó. Jo la tenia a l’esquena, i l’home ara mort, davant. Vaig intuir que l’assassí havia passat desapercebut per la càmera.
Faltava poca estona per a que l’autocar procedent de Palamós arribés amb la Mariona a bord, així que va anar corrents cap a la terminal d’autobusos, i encara li va donar temps a fer una trucada. Qui estigués a l’altra banda del telèfon, però, no va agafar-lo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Jaume Casas

3 Relats

0 Comentaris

237 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00